Això acaba de començar. Gràcies!

Hola a tots i totes!!!

Aquesta és la darrera entrada en aquest blog. No té perquè ser un escrit trist ni el final.

De fet, aprofitaré aquesta ocasió per valorar l’assignatura i valorar-me a mi mateixa dins d’aquesta. Abans de començar m'agradaria dir que malgrat que l'assignatura té un principi i un final, tant la didàctica com l'educació social no crec que tinguin aquestes dades i considero que tot el que s'ha après l'utilitzaré al llarg de la meva professió i de la meva vida.

En primer lloc, des del primer dia que vaig començar aquest blog fins avui hi han hagut una sèrie d’elements que han interactuat amb mi i que m’han provocat certs canvis. Així parlo d’elements com testimonis reals, xerrades de professionals, dinàmiques per reflexionar, altres pedagogies com la de la muntanya i opinions dels companys.

M’he ratifico quan dic que per ser educadora social he de tenir certes capacitats que ja he estudiat en altres assignatures com l’observació i l’escolta activa però a més he de ser crítica, mirar més enllà de l’horitzó, saber fer un bon acompanyament i tenir en compte els processos que pot donar-se en l’altre com la resiliència o la frustració.

També he de saber frustrar-me jo ja que en aquesta professió es tracta amb persones i les situacions són infinites i cada persona un món que s’ha de respectar. També he de ser capaç de mirar enrere en el meu camí, veure els progressos, les possibles millores i qüestionar-me com puc portar-les a terme.

En l’assignatura també hem estat valorant les diferents didàctiques i quines són les que més arriben. Aquestes considero que són les participatives, les que tenen en compte a les persones i els interessos. Per corroborar aquesta opinió no hem d’anar gaire lluny: mirem les sessions de classe i veurem que les que compleixen aquests requisits han estat les més enriquidores.

Així doncs fins el títol d’aquest blog m'atreveixo a qüestionar-lo i afirmar que ja no és correcte. Al principi vaig pensar que totes les preguntes tindrien una resposta, clara i permanent. Però no és així. No totes les preguntes tenen respostes i en aquest cas les respostes poden variar, millorant o no, depenent de l’evolució del pensament propi i des de quina perspectiva la plantegis. 

Per tant, per tot el que he argumentat i la meva implicació al llarg del procés de creació i redacció d’aquest blog durant el semestre, la nota amb la que em valoro és de 9.

Per finalitzar vull utilitzar una metàfora que he llegit fa poc en “Identidades asesinas” de Amin Maalouf i diu que el vent és incontrolable però que la vela i el timó d’un veler si es pot controlar. Llavors depenent de  com els portin, el veler arribarà a un port o un altre. 

Gràcies per tot a tots els que ho heu permet, 

Irene Antúnez González.

La lluita per la vida

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog anem a parlar d’un últim cas!!! En aquesta ocasió es tracta d’una dona (Elena) que pateix una situació de vulnerabilitat bastant important: ella està embarassada i viu amb els sogres. La parella d’Elena ingressà a la presó. Ja va tenir un anterior fill però la DGAIA li va treure la tutela per protecció.

En aquest cas, si fos l’educadora social que pertany a l’equip de la EAIA he de tenir clar que el meu objectiu és la protecció del nen. A partir d’aquí crec que és força important començar a treballar amb la mare quan abans millor ja que està de set mesos i tenim poc temps fins que pari. Per tant, hem de tenir una conversa on es parli de la situació i sobretot on sigui la pròpia Elena qui parli i digui el que pensi, el que viu, la seva visió de futur i que havia pensat.

Pel que fa a la meva part, jo puc orientar-la, acompanyar-la i facilitar-li cites amb la treballadora social, centres d’orientació laboral i altres sortides si vol tenir al fill que ve amb ella. També veig necessària l’actuació d’un psicòleg ja que té certes actituds que poden significar una depressió. Però tot això serà en va si no es treballa el vincle entre educador i Elena per tal de que hi hagi una confiança. Hem d’apostar per Elena, no tan sols pel fill sinó per millorar la seva pròpia situació.

Respecte la parella que hi és a la presó, juntament amb l’advocat d’ofici cal saber quan de temps estarà allà i quines són les condicions de la seva condemna perquè així Elena estigui assabentada i pugui fer plans de futur. Per exemple: tenir en compte les possibles visites a la presó. 

Més enllà del cas, voldria fer un petit incís sobre un llibre sumament interessant que dóna una visió que no estem acostumats a llegir i que considero força important per a un educador ja que hem de mirar més enllà del que veiem. El llibre es diu El secret del meu turbant de Nadia Ghulam i considero que és tot un exemple de valentia, esforç i resiliència.

Gràcies per la visita i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

1,2,3 la ràdio dins la presó!

Hola a tots i totes!!!

Avui en aquesta entrada trobem un altre cas! En aquesta ocasió s’emmarca dins de l’àmbit penitenciari i tracta d’ un conflicte entre presos sobre un programa de ràdio que es vol realitzar dins de la presó.

Davant d’aquest conflicte com a educadora social s’ha de parlar amb ambdues parts i intentar fer mediació si tots dos estan disposats a fer el procés. 

No obstant, un dels implicats no està gaire motivat per fer l’activitat, ell assenyalà que només està allà per aconseguir els permisos. En aquest punt he de puntualitzar que no estic d’acord amb el sistema penitenciari actual que funciona amb el binomi de premi-càstig com si d’animals tractéssim. 

Però més enllà d’això, s’ha de motivar als interns. Quan es presenta un nou taller s’ha de dir per a que serveix més enllà d’aconseguir permisos (que traduït és llibertat). En aquest sentit fer un programa de ràdio significa donar veu als presos, ser visibles al món, compartir amb “l’exterior” allò que senten, el que els hi preocupa, reflexions...També és una oportunitat per organitzar un programa de la ràdio: establir horaris, coordinar les diferents parts que es faran en el programa, qui parlarà...

Per poder portar a terme qualsevol activitat dins la presó crec que el més important és tenir en compte els desitjos dels presos. Per això trobo necessàries les assemblees dins dels centres penitenciaris i conèixer els interessos de les persones. A més, aquestes assemblees poden servir per parlar de conflictes o temes que siguin importants referits a la presó, als presos i als treballadors de la presó.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

L'hospital de dia per adolescents.

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog presentem l’Hospital de dia per adolescents situat a Santa Coloma de Gramanet perquè des de fa 10 anys l’educació social té cabuda en la salut mental i és un espai on cal incidir més en la importància del nostre treball per afavorir el creixement del jove i facilitar el treball en xarxa.

Per començar a parlar del centre està destinat per a nois i noies d’entre 12 i 18 anys. S’ha de dir que fan horari d’institut i l’estada de cada jove pot ser alguns dies a la setmana o tots, depenent de la malaltia i la fase en la que estigui. Els trastorns que tenen la majoria dels joves que van són neuròtics (estades curtes), psicòtics (estades prolongades i casos més greus) i de la conducta, és a dir, d’autocontrol.

Llavors, en aquest hospital per a joves i des de la visió d’un educador social, es pretén que el noi pugui assolir una vida autònoma mitjançant l’acompanyament i amb l’humor. Considero que aquests dos aspectes són fonamentals: per una banda, l’acompanyament del que ja he parlat en altres entrades per anunciar la importància que té i sobretot la importància de fer-ho adequadament per tant que l’altre (la persona acompanyada) pugui desenvolupar-se sense haver estat influït per l’altre i sent ell mateix el creador del seu camí. D’altra banda l’humor és una eina essencial com a professional per a un mateix i per aprofitar i treballar amb les persones. L’humor ens serveix per desestressar, per entendre una situació molt dura o de feblesa i poder-li fer front un cop te’n adones del que està passant i et responsabilitzes. A més, l’humor serveix per fer riure i es pot utilitzar per enfortir un vincle. 

Més enllà de l’humor hi ha un tema que encara crea controvèrsies dins dels hospitals per a menors: la medicació. En aquest sentit he de dir que considero que la medicació en segons quin casos és primordial per poder realitzar un treball socioeducatiu amb els joves. Però també crec que avui en dia s’està fent un mal ús de la medicació: s’està donant un abús medicinal, així com un augment desmesurat de diagnòstics de nens amb trastorns mentals com el TDA. Cal assenyalar que des de l’hospital de Santa Coloma de Gramanet tenen molta cura respecte aquest tema.

Per finalitzar cal dir que el centre valora l’alternativa d’establir un treball des de casa amb visites dels professionals enlloc d’anar-hi els joves al centre. Això és un intent des de l’hospital per arribar a més joves i dissoldre la línea que pot separar l’activitat del centre amb la realitat de cada jove.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

Contra la violència domèstica

Hola a totes i totes!!!

A l’entrada d’avui continuem amb els casos…avui és un molt especial que tracta de la violència domestica.

En aquest cas parlem d’una adolescent de 17 anys, Laura que es va enamorar de Jaime, un jove de 24 anys. Jaime agredeix a Laura i la maltracta psicològicament i inclòs arriba a agredir-la físicament.
Laura no vol acceptar la situació que està patint però els seus pares sí que volen conscienciar-la.

Com a educadora social crec que és essencial que sigui la pròpia Laura la que digui necessito ajuda. Si Laura no es dóna compte del que està passant i assumeix la seva situació, tot el treball proposat no servirà de res. Per tant, podem fer un treball de conscienciació a la Laura.

Un cop vulgui canviar i cregui que el canvi és per a millorar el primer pas que hauria de donar és sortir de la casa on està vivint amb ell i denunciar-lo. Després pot anar a serveis dedicats exclusivament per a dones que han patit violència com el CAD, CRAD i/o SAVI on l’ajudaran psicològicament i li orientaran personalment.

Un altre punt prou important és que torni a crear els vincles afectius amb els amics i la família: no en el sentit de que els hi hagi perdut però sí cal tornar a donar-li força a les relacions sanes que tenia abans. Així es sentirà recolzada en el procés de superació de la seva situació.

Més enllà de poder tractar amb dones maltractades vull senyalar que també hi ha homes maltractats i que aquest violència és molt més invisibilitzada per els estereotips adreçats als homes com `forts` i perquè la violència que pateixen sol ser psicològica. Per tant és molt difícil de demostrar i pal·liar. Malgrat tot, cada cop hi ha més serveis destinats també a ells.

Finalment una de les víctimes més importants són els nens i nenes. En aquest cas cal fer programes de prevenció, fomentar la coeducació, la igualtat i el respecte. En l’àmbit dels adolescents podem parlar de programes com “Talla amb els mals rotllos” que tenen com a objectiu lluitar contra els rols sexistes, els estereotips i les desigualtats que provoquen ser d’un gènere o un altre.


En la lluita contra la violència tots comptem.

Moltes gràcies per llegir i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Música, ball, dibuix i acció!

Hola a tots i totes!

En l’entrada d’avui tornarem a parlar d’un cas molt interessant i donaré una possible solució. 

En aquesta ocasió, el problema es situa en una escola on dos joves no segueixen la dinàmica de classe. La professora està farta de que les noies no facin cas als continguts que han d’aprendre. En l’estona que han d’estar a l’aula es dediquen a escoltar música, dibuixar a les taules i posar ala docent en evidència.

Davant d’aquests fets, des de l’escola decideixen demanar ajuda a l’educador social per tal que tregui a aquestes alumnes de classe y aprenguin d’una altra manera

La meva solució és...

Primer de tot faria una entrevista amb les dues professores per conscienciar-les de que segregar a les noies no és la millor solució ja que d’aquesta manera el que s’està fent és treure-les del sistema i elles aprendran que no tenen espai en el sistema. Així doncs, no és una opció educativa sinó que és per passar el problema a una altra persona. Per tant, jo plantejaria fer una activitat com teatre, un curt o un lip dub (doblatge labial) aprofitant que a les dues noies les hi agrada la música, el ball i el dibuix. En aquesta activitat haurien de participar tota la classe o inclòs pot estar oberta al curs o a l'escola en general. A nivell de professorat, proposaria fer un curs de mediació en conflictes per aplicar a l’aula o jo mateixa trobaria possibles tècniques per poder utilitzar a classe per poder així establir límits en la conducta d’aquelles noies.

Després faria una trobada amb les noies, em presentaria i les comentaria el projecte, posant èmfasi en la música, els balls o els escenaris que haguem de fer per tal de que les interessi i vulguin fer-la.

Amb la realització del taller/activitat no pretenem només que professores i alumnes tinguin un espais més enllà de l’aula per parlar i millorar la relació sinó que aprofitarem aquests moments per parlar amb les noies del futur que tenen, què volen, què han de fer per aconseguir-lo i parlar d’altres temes interessants per elles i per les docents. A més, el projecte el podem ampliar al barri per treballar en l’àmbit educatiu i establir vincles entre l’escola i la comunitat. 

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

Una plaça i un grup de joves

Hola a tots i totes!

Avui en el blog, recuperem la dinàmica de l’últim dia: desenvolupar un cas problemàtic i intentar trobar una solució viable. En aquesta ocasió, parlarem sobre uns joves immigrants que es troben a la plaça principal i consumeixen drogues. Llavors des de l’Administració demanen a l’educador en medi obert que s’encarregui d’ells.

Una premissa abans de començar...

Des de les Administracions i sobretot ara que patim una crisi, demanen encàrrecs que no són positius ni enriqueixen als individus amb els que treballem: són només mesures de control o solucions per a la comunitat sencera sense mirar els interessos en petit escala. Llavors com a educadors hem de ser capaços d’interpretar aquests encàrrecs i trobar l’equilibri entre l’acompliment dels objectius establerts i el creixement de les persones amb les que treballem.

Primer de tot com a educadora aniria a la plaça per comprovar la informació obtinguda des de l’Administració i veure en primera persona la situació. En aquesta primera etapa només faria un apropament com a observadora. Si tenen curiositat en saber qui sóc vindran a preguntar.

Si no venen a preguntar m’aproparia jo, presentant-me i utilitzar la meva professió com a excusa per dir que vull realitzar un taller d’alguna cosa al barri però que vull preguntar als joves per així fer un que realment interessi i sigui útil.

A partir del taller, que pot ser més o menys educatiu, començaré a establir relació amb aquells joves i parlar sobre la seva situació familiar, educativa i altres que puguin ser importants per als joves. En aquest punt i si el context ho permet, es poden fer grups d’ajuda o crear un projecte on els joves tinguin un lloc per dir el que volen, que els inquieta, desitjos, etc. Aprofitarem aquests espais per parlar sobre les drogues fent un treball seguint la metodologia d’Energy Control i facilitant aquest recurs als joves. 

Gràcies a aquests apropaments, grupals o individuals, podem arribar a les famílies dels joves i poder realitzar un treball més comunitari parlant amb les escoles del barri i associacions per afavorir la cohesió i el coneixement dels diferents veïns de la zona.

Finalment, vull assenyalar que a més de treballar amb els que, segons l’Administració són el problema, hem de treballar a escala comunitària perquè a la plaça pot estar qualsevol i hem de fer un sensibilització dels espais comuns i establir quins comportaments són intolerables entre tots mitjançant assemblees.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez Gonzá`lez.

Un parc, joves i la gent gran

Hola a tots i totes!

Avui en el blog (i fent referència a la dinàmica de classe) escolliré un cas del que s’han parlat i intentaré donar una solució al problema.

CAS: Problema al parc.
Davant d’aquesta problemàtica i com a educadora social hi ha un seguit de factors que cal tenir en compte per afavorir un bon treball:

Primer de tot cal facilitar la comunicació entre les diferents entitats per així poder realitzar un treball en comunitat. D’aquesta manera tots els recursos del barri també poden servir d’ajuda a l’hora de preparar dinàmiques al barri. Com podem fer-ho? Hem de trobar espais en el barri on aquestes entitats tinguin veu. També existeix la possibilitat d’utilitzar mitjans com les xarxes socials.

Aquests espais també són fonamentals crear-los de cara a la resta del barri per tal de que aquests se sentin escoltats i allò que diguin quedi enregistrat en actes per millorar el barri i la cohesió veïnal. Per exemple: es podria fer un grup al Facebook i sessions d’assemblees un cop a la setmana o al mes per garantir que tots poden accedir.

El segon pas és garantir espais de diàleg per a les dues parts: per separat i en comú. És a dir, per aquest cas jo trobo necessari fer una mediació on tots dos perfils puguin expressar el que senten, que volen i que poden fer ells i els altres per aconseguir els desitjos. Aquests desitjos finals han de ser consensuats en una tercera reunió on estiguin representats els interessos de joves i grans. És molt important dir que aquesta mesura és una decisió totalment voluntària per a ells perquè si hi ha coacció per part de l’educador la mediació perd el sentit que hauria de tenir.

Durant la mediació no s’ha de prendre partit en cap moment i cal facilitar la comunicació entre els joves i la gent gran. També s’hauran de dir les regles fonamentals de la mediació: el respecte per l’altre tant en respectar els torns de paraula com no insultar, faltar el respecte, pujar el to de veu, amenaçar, entre d’altres.

En tercer lloc hi faria una festa al parc (si fa bon temps i si no al centre cívic) amb menjar, música, sortejos (plantejats amb l’Associació d’Entitats del barri) i concursos amb premis. La idea amb aquesta dinàmica és que hi celebrem la resolució del conflicte i gaudim tots junts del parc.

Finalment, a banda d'aquesta activitat, trobo que és una oportunitat per continuar treballant amb el barri i la possibilitat de coneixença entre els diferents veïns.

Gràcies per passar-te i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

L'educació social i la música.

Hola a tots i totes!

En aquesta entrada vull resumir el que és per mi l’essència de l’educació social mitjançant la música, una eina que podem utilitzar per treballar amb els educands però que sovint és oblidada o no se li dóna la suficient importància.

Per començar he de dir que l’educació social engloba molts processos, metodologies, moments, aprenentatges, valors però sobretot considero que és creixement i implicació mutu entre educador i educand.

Llavors treure l’essència considero que és una tasca molt delicada perquè hi ha una base de subjectivisme molt forta. No obstant, vull compartir dues cançons que m’han acompanyat al llarg de la meva vida i que crec que donen moltes pistes sobre el que és l’essència de l’educació social.

En primer lloc vull presentar “Si et va bé” de Sopa de Cabra. Aquesta cançó reflexa l’acompanyament i com podem treballar. L’escriu una persona que està fent un procés de superació i invita a l’altre a continuar endavant. No obstant, en aquest vull assenyalar que veritablement la cançó és d’amor i que demana estar sempre junts. En aquest cas i com a educadora aquest vers el canviaria per un “desitjo veure’t volar” o alguna expressió semblant perquè al cap i a la fi en tot procés educatiu és necessari que hi ha un acomiadament amb l’educador.

En segon lloc vull presentar “Vibra positiva” de Zona Ganjah. En aquesta ocasió trobo que és una cançó molt animada que convida al positivisme i a lluitar per allò que creiem i volem. Considero que lluitar i tenir prospecció és fonamental per la nostra tasca i per això trobo que és una peça musical que podem escoltar en certs moments difícils per reconduir els nostres objectius. També pot ser molt útil d’escoltar-la amb els educands per tenir moments d’oci, alegria, aprofitant per parlar de diferents temes com les emocions, idees, sentiments, suggeriments, pors...

Espero que us hagi agradat i si hi teniu d'altres cançons comenteu-les!

Moltes gràcies,

Irene Antúnez González.

Acompanyar i ser acompanyat

Hola a tots i totes!

Avui en el blog anem a parlar sobre l’acompanyament, enllaçant-lo amb la meva futura professió, l’educació social.

Per començar vull dir que l’acompanyament és una de les eines més importants de l’educació social i no només d’aquesta professió però em centraré perquè la base d’aquesta entrada resideix en el llibre La educación social. Una mirada didáctica: relación, comunicación y secuencias educativas en la educación social (2010) de A.Forés, N.Giné i A.Parcelisa.

Acompanyar vol dir empatitzar amb l’altra persona, estar al seu costat o darrera o al davant d’ella ajudant-la en el seu propi procés. Cal dir que ajudar no vol dir que farem nosaltres el procés per acabar abans o perquè sigui més fàcil perquè llavors l’individu no l’assimila com a propi i no s’arribarà mai al vertader objectiu de l’acompanyament. Així doncs, hem de ser una persona que està allà però no entorpeix el camí, sinó que el facilita i comparteix amb la persona acompanyada.

Una de les claus de l’acompayament és respectar els temps de la persona. Cada procés és diferent perquè cada persona és única. A més també influeix el moment o etapa en que estigui aquella persona. Per tant, no hem d’intentar accelerar ni endarrerir el procés, sinó estar i seguir el ritme que marqui la persona acompanyada.

Dins del procés cal assenyalar que hi ha vuit moments en l’acompanyament i que haurem de tenir en compte per adaptar-nos i realitzar aquest adequadament. Aquestes són: apreciar, recolzar, treure a flote, acollir, autoritzar, contactar, trobar i acomiadar-se.

Finalment vull dir que a més de la persona acompanyada és molt important l’acompanyament que viu l’educador social i el paper que té aquest dins del procés. Hem de garantir espais de conscienciació del procés, reflexionar sobre els sentiments i emocions que se’ns desperta i ser capaços de no jutjar ni mostrar els posicionaments a l’altre per obtenir una relació de confiança i acompanyar de manera òptima.


En aquest llibre es troba una històriasobre amor i violència a l'Índia que té com a protagonistes la Usha, l'Ashok, Deepak i Tarun i ens fa reflexionar sobre els posicionaments i els judicis de valor.


Moltes gràcies i no oblideu comentar,

Irene Antúnez González.

UTE y la fórmula (I+U)xV

Hola a tots i totes!!!

Avui l'entrada és molt interessant perquè tractarem el què és una UTE posant com a referència un exemple i després hi haurà un exercici que es pot fer en qualsevol moment i serveix per veure clarament les prioritats.

UTE

La Unitat Terapèutica i Educativa és una alternativa a la presó actual, sobretot pel que fa en temes de drogues (persones que tenen un consum elevat de substàncies com la cocaïna i la heroïna, camells i joves que han tingut algun problema amb la llei).

Com a centre referencial podem parlar del Centro Penitenciario de Villabona a Astúries. En aquest lloc, les persones que hi resideixen estan voluntàriament allà han de complir unes normes que ells mateixos gestionen i vigilen pel correcte funcionament de la institució. Cal aclarir que hi ha professionals però aquests no són els traçadors del camí sinó que es troben en un “segon pla” afavorint l’ordre i la comunicació entre ells.

Llavors en el cas de no complir una regla el propi grup realitza una confrontació verbal amb el subjecte. Aquesta pot semblar molt violenta però veritablement no és així sinó que els propis companys intenten fer veure a l’altre els perills de no fer allò que toca, les conseqüències per a ell mateix i respecte del grup.

També és molt interessant el fet de que hi conviuen homes i dones junts i la teràpia també és conjunta, malgrat que per dormir si que hi ha un espai determinat per a cada sexe i estan prohibides les relacions sexuals/amoroses entre ells.

Per destacar...

-         El llibre “La libertad está dentro” on es parlen d’un seguit de casos i de la UTE.

-         El documental de 30 Minuts de la TV3 on es parla de la UTE i un dels protagonistes afirma que “reconoces que tu enemigo eres tú mismo”.

(I+U)xV = Importància + Urgència x Viabilitat

Aquesta fórmula senyala quines són les necessitats prioritàries en aquell moment.

Importància, urgència i possibles opcions

Aquest exercici també serveix per veure la diferència de quan una necessitat és important i/o urgent:

Important + Urgent: La necessitat és pot cobrir en aquell moment. FER JA!

Important + No urgent: Allò que està ja planificat en un dia del calendari. Pot esperar o no si el dia ha arribat!

Urgent + No important: Una bona opció seria trobar algú que ho fes per tu.

No urgent + No important: Si no és ni una cosa ni l’altra...per què hi penses en això?

L’exercici de la UTE

Necessitats de la UTE	Importància	Urgència	Viabilitat	Resultat
Ampliar el projecte a totes les presons	5	5	3	30
Ser un centre lliure de drogues	5	5	5	50
Treballar l’autonomia dels individus	5	5	4	40
Treballar la reinserció dels individus	5	5	5	50
Treballar les noves tecnologies	5	4	3	27

Així doncs segons aquesta taula i tenint en compte que les necessitats les hem estreta en grups a partir del documental ja citat de TV3, les necessitats més urgents i/o importants no han de tenir obligatòriament la puntuació més alta perquè la viabilitat és un factor essencial que hem tenir en compte sempre a l’hora de realitzar qualsevol acció socioeducativa o de la pròpia vida.

Gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Carta a Tania

Hola a tots i totes!

Avui tenim una nova entrada en el blog amb un objectiu: poder fer una carta a una jove de 14 anys. Però primer anem a parlar dels elements que són necessaris mostrar o que poden facilitar l’èxit de la carta.

Aquest repte va sorgir després d’haver vist l’obra Educador social en Alaska. En aquesta obra hi apareixen molts elements molt importants a tenir en compte per totes les persones que ens dediquem a les persones. Entre d’altres es remarca la importància i el significat de les paraules, del silenci (aprendre a callar, escoltar els silencis), el context de les entrevistes i el sentit d’aquestes, la paciència, la capacitat de riure i fer riure, estar còmode i facilitar aquesta comoditat a l’altre per poder parlar millor i tranquil·lament i sobretot, saber escoltar MOLT activament. Això últim no vol dir interpretar i treure aquelles respostes que nosaltres creiem de les persones sinó intentar mitjançant el diàleg que l’altre demani o expliqui el que vulgui.

El cas de la Tania

En l’obra surt un cas d’una noia que es diu Tania. Ella té 14 anys i segons els pares és una noia amb molta agressivitat que els amenaça a ells i a la seva germana. Llavors porten 10 anys sense “poder controlar-la” i amb ajuda de professionals com psiquiatres, educadors, treballadors socials...

El repte és posar-me en el lloc de l’educador social, Quique i intentar enviar-li una carta perquè vulgui per una entrevista amb mi ja que el telèfon no l’agafa...

Respecte a la carta cal dir que hi ha certes característiques que poden facilitar que la Tania contesti com són: la voluntarietat de la jove per decidir, esmentar hobbies o interessos de la jove, parlar del problema des d’una perspectiva en la que el focus problemàtic no sigui ella, concretant un lloc de trobada públic i creant la curiositat per tal que assisteixi.

Hola Tania,

Sóc Quique, una persona que vol saber qui ets, què penses i com et sents.

Què qui sóc jo? Segur que els teus pares t’han dit que sóc educador social i això significa que ja tens una idea de mi. Aquesta idea pot ser correcta o errònia però de segur que saps moltes coses de la meva professió i tens una valoració que m’interessa molt saber.

Jo també he llegit sobre tu. Però saps què? Jo estic interessat en la teva visió no en el que diguin la resta sobre Tania i per això em poso en contacte amb tu.

Espero la teva resposta o visita al centre de Serveis Socials del barri quan vulguis. Jo estaré allà disposat a parlar perquè segur que serà molt profitós!

Quique.

Gràcies per llegir i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

PD: Aquesta carta ha estat tot un repte personal perquè al principi no he pensat que hi seria tant complicat fer-la però en el moment d’escriure he dubtat en què dir i com i després d'haver-la escrita no estic segura de si aconseguiria el meu objectiu. Amb això he reflexionat sobre la necessitat d’indagar sobre la pràctica socioeducativa amb adolescents i joves i així obrir un nou camp de treball força important: l’educació social i els joves.

Una sortida per obrir tots els sentits

Hola a tots i totes!

Avui l'entrada al blog serà molt breu perquè davant d'una imatge diuen que no calen les paraules...I malgrat no estic d'acord en moltes ocasions amb aquetss tipus de frases fetes he de dir que aquest cop m'he de callar i afirmar-la.

El dijous passat vaig tenir el plaer d'experimentar una pedagogia que va més enllà de l'aula i que permet aprendre tant continguts que es podrien donar a classe com valors. Això és prou important ja que a l'escola s'han de donar valors i no em refereixo a valors religiosos, ni referits a la sexualitat, ni polítics, etc. Em refereixo a valors com la tolerància, el respecte, la implicació, la lluita, la concentració, la superació, entre d'altres que continuen en aquesta línia.

Aquesta pedagogia és la de la muntanya i sens dubte puc afirmar que és interessantísima practicar-la per un mateix i amb futurs educands ja que tots sortirem guanyant, ja que els valors s'aprenen amb un viatge a través de la muntanya, en el que, et trobes directament amb la natura, amb dificultats, ambm companys que demanen ajuda i dels que necessites que t'ajudin. Però sobretot, vull ressaltar que et trobes en un moment de reflexió personal i col·lectiu.

Bueno més enllà de tot el que pugui dir vull animar a ttos i totes a que ho proveu i si ja ho heu fet, que repetiu l'experiència!

Aquí us deixo una foto d'aquell dia i sobretot si aneu a fer una sortida així aprofiteu per fer activitats, desconnectar i gaudiu del bon temps!

Moltes gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Èxits, fracassos, pedagogia de la finitud i frustracions

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog parlarem d’èxits i fracassos, de la pedagogia de la finitud i com podem treballar els nostres errors i frustracions. Ah i al final teniu una sorpresa! :D

Comencem per on s’ha de començar, pel principi. Portem unes quantes entrades parlant sobre accions formatives/socioeducatives, de l’èxit i el fracàs però en aquests últims dos termes no he fet la dedicació que es mereix.

Davant de qualsevol acció formativa, l’educador pot o no aconseguir l’objectiu que es proposà i, de què depèn? Jo crec que no hi ha una fórmula perquè aquesta seria màgica i no considero que un educador (ni cap professional) deixi a mans de la màgia cap factor que sigui important a l’hora de treballar i assolir objectius. Així que considero que és el conjunt del treball i la dedicació els elements detonants d’un triomf: davant qualsevol acció formativa/educativa/social SEMPRE hem de mantenir un diàleg o espais oberts on la persona implicada (aquella amb la que volem treballar) també vulgui rebre aquest servei i estigui disposada a realitzar aquest procés. 

Llavors el problema és, com traspassem un treball, que en principi és jeràrquic de professional a usuari per aconseguir ser tots subjectes d’un procés formatiu? La resposta trobo que és ben senzilla: no tractar a l’altra com “aquell objecte que ha d’aprendre”. Les persones no som un cub que cal omplir i, per tant, hem de garantir l’escolta dels interessos i expectatives que tenen aquelles persones respecte el nostre treball i fer atractiu el treball, la formació i les accions que calgui fer. Utilitzant com a mitjà la CULTURA.

En aquest punt, cal reflexionar sobre la pedagogia de la finitud. Aquesta és consegüent amb el caràcter finit, contingent, inacabat de la existència humana. Amb això el que vull dir és que només hi ha tres coses clares quan vivim: la vida: la mort i els canvis que venen donats per les decisions i la voluntat. Per tant al igual que tractem i formem per a la vida, també hem de tractar i normalitzar la mort a la cultura. Això pot semblar molt complicat però la cultura està realitzada i mantinguda per la societat així que de la mateixa manera que evolucionen les persones i el pensament ho ha de fer la cultura i així aquesta serà un punt de connexió entre el treball educatiu i totes les persones.

En molts casos els resultats no els veiem perquè la nostra tasca principal acaba quan la persona hagi assolit allò proposat però sempre hi pot haver-hi un seguiment. En cas negatiu o que no s’hi hagi aconseguit l’objectiu els educadors sentirem frustració (com qualsevol persona que no assoleix allò que volia). Llavors hem d’aprendre a treballar i tractar aquestes frustracions, errors, fracassos..com a aprenentatges que ens serviran per un futur. També podem trobar vies per escapar com l’esport, la pintura, la música o qualsevol hobbie que ens agradi i amb els que ens distraguem per poder afrontar més naturalment la frustració. 

Per finalitzar vull plasmar una idea sobre la que he estat reflexionant des de fa dies i és...que encara que el drama continuï puc contribuir amb un vers:

Voldria ser Déu per observar-ho tot, ajudar-te i endevinar el que et passa,
però méstimo més una relació propera, ser-hi al teu costat i donar-te una abraçada.

Gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González

L'educació, l'educació social a Romania i una aproximació de la realitat

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog parlarem de l’educació i l’educació però...de ROMANIA!!!

 Primer de tot situem una mica el país.  Romania és un estat que es troba al sud-est d’Europa Central i limita amb Ucraïna, Moldàvia, Bulgària, Sèrbia i Hongria. Cal afegir que pertany a la Unió Europea des de 2007.

 

Llavors, centrant-nos més en l’educació i després d’una xerrada força interessant he pogut saber que el sistema educatiu romaní el trobo molt semblant al nostre ja que tenen com tres grans graus: un seria per a nenes que correspondria, més o menys, a la nostra primària; un altre és el Liceu que seria la ESO-Batxillerat i finalment els estudis superiors que com aquí es trobaria la universitat, postgraus, doctorats... La gran diferència entre el sistema educatiu de Catalunya i el de Romania és que en el segon cas, cada cop que hi ha un canvi de grau hi ha un examen per conèixer el nivell de l’estudiant i si aquest és adequat per continuar estudiant.

Si especifiquem encara més en el que seria l’educació social cal aclarir que com a tal, la professió no existeix al país del sud-est però hi ha especialitzacions que tenen les mateixes funcions que un educador social. A més i en aquest sentit tenen un projecte pilot, juntament amb Dinamarca, que permet una doble titulació a l’estudiant.

Per continuar parlant de l’educació a Romania, presento a continuació un DAFO: en aquest podem veure la gran quantitat de fortaleses i oportunitats que hi ha així com les amenaces i debilitats. A més, depèn de amb quin ull mirem la situació, un mateix fet pot ser etiquetat de positiu i/o negatiu.

Debilitats:           - Poc treball/quasi nul amb persones que consumeixen drogues.          - L’educació no és gratuïta per tothom.

Fortaleses:           - Possibilitat d’educació per a totes les persones que pateixen diferents discapacitats.           - Escola pública a l’abast de tothom.          - La majoria de persones d’ètnia gitana accedeix i supera els estudis superiors.          - Projectes internacionals (com el de Dinamarca).

Amenaces:          - Sinó tens bons resultats acadèmics i no tens recursos econòmics difícilment es pot accedir a l’educació.         - Exàmens en cada final de cicle que creen pressió als estudiants des de que són petits i els eduquen en la competitivitat.          -  Existeixen escoles per a minories ètniques que poden derivar a una exclusió, guetos...

Oportunitats:          - Beques per a estudiants amb molt bons resultats.           -  Reunions a principis dels cursos amb els pares per acordar recursos materials, econòmics i possibles excursions que faran els nens.          -  Projectes internacionals (com el de Dinamarca).         -   Exàmens en cada final de cicle per saber els coneixements apresos i saber si s’està preparat per continuar.           - Existeixen escoles per a minories ètniques que permet l’adaptació curricular per tal de que totes les persones sentin la curiositat d’aprendre i voler estudiar i formar-se.

Per finalitzar amb aquesta entrada vull dir que m’ha semblat força interessant el sistema educatiu romaní però que considero que han d’incloure la professió de l’educador social per continuar avançant en tots els sentits educatius i socials.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.

Pregunta 8: Necessitats educatives

Hola a tots i totes!!!

A l’entrada d’avui anem a parlar sobre les necessitats educatives, els recursos que podem fer servir per detectar-les  i per finalitzar parlarem sobre un cas pràctic.

En primer lloc, cal definir les necessitats educatives com aquells elements bàsics i imprescindibles per aconseguir un procés de socialització i aprenentatge encaminat al desenvolupament intel·lectual i ètic d’una persona.

Llavors tenint en compte aquesta definició podem trobar que aquestes necessitat es poden classificar en cinc, depenent de l’enfocament que tinguin: normativa (establerta per òrgans legals com les lleis d’educació); Expressada (voluntat de canvi de la majoria de les persones com la vaga contra el model actual educatiu); Sentida (voluntat d’un subjecte com pot ser que estudiar fos un dret gratuït); Relativa (resultat de la comparació) i per últim, prospectiva (necessitats amb visió de futur).

Llavors per detectar les necessitats hi existeixen dos models: un és el normatiu o prescriptiu i l’altre el col·laboratiu o participatiu. D’aquests dos el més adequat per poder satisfer les necessitats educatives és el segon ja que té en compte a tots els subjectes involucrats en aquest procés però la realitat mostra que el model més desenvolupat és el primer, sent els “de dalt” qui decideixen les necessitats educatives de tots sense tenir en consideració les autèntiques necessitats educatives ni com es poden satisfer, provocant una exclusió en la societat entre: els que poden i tenen recursos per aconseguir-ho i els qui no. El gran problema de tot això, és que qui veritablement intenta que tothom tingui el dret (persones com els educadors socials i altres referents d’àmbits com el social i l’educatiu) tenen directrius que solen ser  molt restrictives i amb les quals les variables que es poden donar són totalment controlables.

Malgrat tot, hem de lluitar contra aquests absurds i ser crítics a l’hora de saber el que estem fent i el perquè ho estem fent. En aquest sentit i sempre que sentim que estem perdent el nord hauríem de recuperar els documents professionalitzadors (com el redactat per ASEDES pels educadors socials) i trobar el sentit de la nostra feina i intentar no convertir-nos en “controladors” o “persones que segueixen la norma sense pensar en aquells que no tenen la oportunitat ”.

Com a exemple de tot això vull fer referència a la Maria. Maria era una dona gran que un cop se li va morir el marit i s’anava fent més gran va haver de traslladar-se a una residència. En principi no va tenir cap problema malgrat que la primera nit va ser una mica difícil al principi perquè no era el seu llit però a les 5 de la mainada van despertar-la perquè era l’hora de dutxar-se per estar preparada a les 9 per esmorzar. Ella es va negar rotundament a seguir aquest horari. I és que Maria té tota la raó. En aquest cas les necessitats de la Maria eren ben diferents a les explicitades des de la residència: ella volia ser escoltada, ser una persona, ser la protagonista dins de la seva nova  “manera de viure”. A vegades les accions que fem són per complir objectius sense tenir en compte a les persones i les pròpies necessitats.

Per tant, és molt important tenir en compte les directrius i encàrrecs que tenim però per sobre de tot hem de considerar que tractem amb persones i aquest és el pilar bàsic del qual hauríem de partir tots. Amb això cal dir que davant de qualsevol treball hauria de ser imprescindible parlar amb les persones per fer-les protagonistes del seu propi procés i no tractant-les com a objectes que cal “arreglar” amb objectius i accions imposades des de fóra.

En resum, les necessitats educatives poden ser ben diferents depenent de la cultura/societat/característiques de la persona i això vol dir que cal defensar un model que no exclogui a cap persona. Per això cal que tots estem disposats a lluitar pels drets i pels deures, utilitzant la col·laboració, el diàleg, l’escolta activa, possibles alternatives, analitzant les realitats entre tots mitjançant DAFOs, PMIs, diagrames Ishikawa, entre d’altres i fent pressió per tal de desenvolupar una feina amb sentit, sentint-nos subjectes i no objectes en el treball.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.