Pregunta 8: Necessitats educatives

Hola a tots i totes!!!

A l’entrada d’avui anem a parlar sobre les necessitats educatives, els recursos que podem fer servir per detectar-les  i per finalitzar parlarem sobre un cas pràctic.

En primer lloc, cal definir les necessitats educatives com aquells elements bàsics i imprescindibles per aconseguir un procés de socialització i aprenentatge encaminat al desenvolupament intel·lectual i ètic d’una persona.

Llavors tenint en compte aquesta definició podem trobar que aquestes necessitat es poden classificar en cinc, depenent de l’enfocament que tinguin: normativa (establerta per òrgans legals com les lleis d’educació); Expressada (voluntat de canvi de la majoria de les persones com la vaga contra el model actual educatiu); Sentida (voluntat d’un subjecte com pot ser que estudiar fos un dret gratuït); Relativa (resultat de la comparació) i per últim, prospectiva (necessitats amb visió de futur).

Llavors per detectar les necessitats hi existeixen dos models: un és el normatiu o prescriptiu i l’altre el col·laboratiu o participatiu. D’aquests dos el més adequat per poder satisfer les necessitats educatives és el segon ja que té en compte a tots els subjectes involucrats en aquest procés però la realitat mostra que el model més desenvolupat és el primer, sent els “de dalt” qui decideixen les necessitats educatives de tots sense tenir en consideració les autèntiques necessitats educatives ni com es poden satisfer, provocant una exclusió en la societat entre: els que poden i tenen recursos per aconseguir-ho i els qui no. El gran problema de tot això, és que qui veritablement intenta que tothom tingui el dret (persones com els educadors socials i altres referents d’àmbits com el social i l’educatiu) tenen directrius que solen ser  molt restrictives i amb les quals les variables que es poden donar són totalment controlables.

Malgrat tot, hem de lluitar contra aquests absurds i ser crítics a l’hora de saber el que estem fent i el perquè ho estem fent. En aquest sentit i sempre que sentim que estem perdent el nord hauríem de recuperar els documents professionalitzadors (com el redactat per ASEDES pels educadors socials) i trobar el sentit de la nostra feina i intentar no convertir-nos en “controladors” o “persones que segueixen la norma sense pensar en aquells que no tenen la oportunitat ”.

Com a exemple de tot això vull fer referència a la Maria. Maria era una dona gran que un cop se li va morir el marit i s’anava fent més gran va haver de traslladar-se a una residència. En principi no va tenir cap problema malgrat que la primera nit va ser una mica difícil al principi perquè no era el seu llit però a les 5 de la mainada van despertar-la perquè era l’hora de dutxar-se per estar preparada a les 9 per esmorzar. Ella es va negar rotundament a seguir aquest horari. I és que Maria té tota la raó. En aquest cas les necessitats de la Maria eren ben diferents a les explicitades des de la residència: ella volia ser escoltada, ser una persona, ser la protagonista dins de la seva nova  “manera de viure”. A vegades les accions que fem són per complir objectius sense tenir en compte a les persones i les pròpies necessitats.

Per tant, és molt important tenir en compte les directrius i encàrrecs que tenim però per sobre de tot hem de considerar que tractem amb persones i aquest és el pilar bàsic del qual hauríem de partir tots. Amb això cal dir que davant de qualsevol treball hauria de ser imprescindible parlar amb les persones per fer-les protagonistes del seu propi procés i no tractant-les com a objectes que cal “arreglar” amb objectius i accions imposades des de fóra.

En resum, les necessitats educatives poden ser ben diferents depenent de la cultura/societat/característiques de la persona i això vol dir que cal defensar un model que no exclogui a cap persona. Per això cal que tots estem disposats a lluitar pels drets i pels deures, utilitzant la col·laboració, el diàleg, l’escolta activa, possibles alternatives, analitzant les realitats entre tots mitjançant DAFOs, PMIs, diagrames Ishikawa, entre d’altres i fent pressió per tal de desenvolupar una feina amb sentit, sentint-nos subjectes i no objectes en el treball.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.  

Pregunta 7: La solitud, l'art i Jose Coomonte

Hola a tots i totes!

En l’entrada d’avui parlarem de la solitud, de l’art, de les capacitats de les persones i d’una xerrada molt especial de Jose Coomonte.

En primer lloc, tal i com faig sempre, per parlar de la solitud l’hem de definir per tal de tractar aquest tema des d’una mateixa perspectiva. El DIEC la defineix com:

1.  Estat de qui és sol, de qui viu sol o gairebé sol. La solitud m’espanta. Tinc necessitat de solitud.

2. Lloc solitari, desert, inhabitat.

Partint d’aquí, considero que hi ha moltes maneres de poder treballar la solitud de les persones, per tant, no em posaré a dir totes les possibles maneres sinó que donaré la clau del assumpte, allò que tenen totes en comú: depèn de les capacitats de cada individu. És a dir, si a una persona té capacitat per dibuixar o crear contes/històries o fer poesies... el més lògic seria potenciar al màxim aquesta capacitat.

En aquest sentit, puc parlar de Jose Coomonte, un educador que en una xerrada ha comentat la necessitat d’aprofitar les capacitats que tenim tant professionals com persones amb les que treballem per optimitzar el treball.

A més, generalment, la solitud és vista com un estat dolent, que ningú vol tenir però considero que en molts moments les persones hem de tenir moments de solitud per poder reflexionar sobre nosaltres mateixos, allò que hem viscut, que estem vivint i que ens agradaria viure i pensar com poder aconseguir els objectius proposats. 

Així que, a nivell personal estic d’acord amb la necessitat de potenciar capacitats però també en la idea de que les institucions no estiguin “superestructurades” on predomini un horari ple d’activitats i on la persona amb la que treballem no se senti responsable del seu temps.

Per finalitzar vull dir fer una síntesi de les idees exposades en aquesta entrada:  la solitud hi ha infinitats de maneres de treballar-la i podem destacar les activitats creatives o d’altres que potenciïn les capacitats de cada individu. No obstant, tampoc és bo saturar a la persona d’activitats i “ultraestimular-lo” perquè pot ser que això comporti un augment de l’ansietat de la persona o el no assoliment dels objectius per manca de temps per poder assumir els nous aprenentatges. Així doncs que com diuen: Las cosas buenas se hacen despacito y a buena letra.

Moltes gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Pregunta 6: El teatre de l'oprimit i la tasca educativa

Hola a tots i totes!

Sens dubte avui porto al blog un tema que és efervescent i molt atractiu per a la tasca educativa, el teatre d’Augusto Boal: teatre de l’oprimit.

Primer de tot, anem a definir què és el teatre de l’oprimit i a Viquipèdia trobem que “parteix del principi que el teatre, com llenguatge, pot ser usat per qualsevol persona tan aviat com s'apropiï dels mitjans de producció del mateix. A través d'una sèrie d'exercicis, jocs, tècniques (teatre imatge) i formes teatrals (de les quals el teatre fòrum és el més utilitzat) es busca conèixer la realitat per a transformar-la, com a la Pedagogia de l'Oprimit de Paulo Freire. En aquesta forma teatral, no hi ha lloc per a l'espectador passiu. Es trenca la divisió entre actor-espectador i les seves tradicionals funcions, l'espectador passa a l'acció, a l'escenificació.”

Així doncs, es pot considerar un teatre de conscienciació de la realitat i de la societat. Per tant, cal utilitzar-lo com un recurs per tal de que les persones siguem educades amb criteris, consciència i valors.

De cara més  a la tasca socioeducativa puc afirmar que el teatre de Boal pot tenir dues grans funcions: d’una banda (per ser un teatre) fer que es perdi la vergonya de parlar en públic i guanyar confiança en un mateix; d’altra banda fer un crit a les injustícies o situacions que vivim quotidianament per pronunciar-les, ser capaços d’analitzar-les i trobar possibles alternatives i/o solucions.

En aquest sentit vull nombrar a La Xixa Teatre ja que fa poc van venir a fer una xerrada-mostra de teatre i a més, he començat un curs amb ells i he de dir que per ara, estem realitzant una feina molt enriquidora.

Per concloure vull dir que el teatre sempre ha estat una eina molt útil però si li adjectivem amb Boal i oprimit resulta ser una activitat força més interessant que té uns objectius darrere ben clars i definits i que es poden resumir en persones que volem canviar i millorar el món des del treball desenvolupat a nivell personal i grupal.

Moltes gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Pregunta 5: L'observació de la realitat i el Dr. Quantum

Hola a tots i totes!

Avui en el blog anem a parlar sobre la realitat i com podem percebre-la des d’un punt de vista molt personal i des de la visió de la física quàntica.

Per començar a resoldre el dubte de Com podem observar la realitat? Hem de contestar, Què és la realitat? Llavors, trobo que cadascú contestaria una cosa ja que cada individu veu el món amb els propis ulls i l’interpreta d’acord amb el bagatge que ha tingut al llarg de la vida.

No obstant, a classe vaig tenir el plaer de contestar a aquesta pregunta mitjançant 12 preguntes més que, en grups,  vam contestar com van creure més adequat. Malgrat això, les respostes van ser molt variades: uns li donaven molta importància a allò que es diu, altres als gestos i al llenguatge no verbal, altres a la realitat que envoltava aquella realitat per entendre la pròpia realitat que es volia observar, etc.

Sigui com sigui, personalment considero que per poder respondre a aquesta pregunta cal fer una mirada a una corrent psicològica anomenada socioconstruccionisme. Considero que la realitat és determinada pel subjecte que la mira. Per tant, parlem de subjectivisme però això no significa que la realitat com a tal no existeixi ja que tal i com he dit, depèn de cada persona però cada un de nosaltres hem i estem vivint en un context. Així doncs, podem parlar d’una mirada social ja sigui d’acord amb la família, els amics, la parella, els companys de treballs o altres àmbits en que cada individu es desenvolupi. En resum, la nostra subjectivitat està totalment condicionada per la societat, així que molts individus poden veure una mateixa realitat amb la mateixa manera. Un possible exemple d’això podria ser veure o no just la lapidació d’una dona per ser infidel: per a la cultura occidental i la majoria de dones en el món, ho trobem injust, inhumà, un fet que viola dels Drets Humans i que no s’hauria de consentir. Però per alguns països és una norma del pais que cal complir com aquí la Constitució. Un altre exemple seria l’explotació de nens en el treball. En aquest cas molts països com el nostre no ho permet però en canvi paguem a empreses que sí ho fan en altres països.

Així doncs, la realitat és perceptible per tots els sentits, mitjans i canals possibles que permeten a la mateixa vegada, una transformació en la manera de mirar la realitat. 

Per finalitzar, m’agradaria fer esment a un vídeo de la física quàntica per continuar parlant de la observació de la realitat. En aquest vídeo es veu com la matèria (boles, ondes i electrons) pot comportar-se de diferents maneres: primer hi ha un diferència entre el patró de boles, d’ondes i d’electrons però després quan es posa un observador al mig de tot l’estudi el patró dels electrons es trona a modificar. Això m’ha fet pensar en la importància de l’observació (més enllà de si és individual o grupal-social) i com aquesta pot modificar tota l’acció. Extrapolant-lo al món social vull interpretar aquest vídeo i relacionant-lo amb ell, vull dir que com a professional és indispensable l’observació per poder fer un bon treball. A més, el fet d’observar pot suposar un canvi en la manera de fer de l’altre i hem de ser capaços de que aquest canvi pugui ser òptim per  a la persona amb la que treballem.

Moltes gràcies i no oblideu comentar!

Irene Antúnez González.

Zona de confort VS Zona d'aprenentatge?

Hola a tots i totes!

Avui anem a parlar sobre un vídeo que hem vist a classe i que trobo important ressaltar ja que en un món cada cop més canviant i més ràpid les persones solem tenir por als canvis, a la rapidesa d’aquests i de quedar-nos “fóra” del món. Però i si aquests canvis milloren la nostra vida i la qualitat d’aquesta?

El vídeo fa esment a dues zones que es poden contraposar o complementar: la zona de confort i la d’aprenentatge. La primera fa referència a aquells llocs on ens desenvolupen sense cap por, estem tranquils i fem activitats que ja hem realitzat abans i per tant, les fem amb comoditat perquè sabem el que cal fer i com.
La zona d’aprenentatge és aquells llocs i situacions que són nous per a nosaltres i que ens ajudar a créixer de manera personal i/o social. Aquesta zona està plena d’incerteses i hi poden haver-hi elements de la zona de confort que ens aconsellin no anar-hi perquè allò que pot passar-nos pot no complir les nostres expectatives o superar-nos. Per tant hi ha molta gent que no s’atreveix a somiar.
Jo crec que la zona de confort, en termes bàsics, sol ser la família, la teva casa i els teus amics i la zona d’aprenentatges el lloc on s’estudia i/o es treballa, hobbies i altres entorns que no podem controlar. No obstant, aquesta classificació (que a priori ens pot servir) si indaguem ens adonem de que és molt poc encertada:  hi ha moments que la família és una zona d’aprenentatge (problemes familiars i amb les amistats, noves llars...) i que allò que pot començar sent com una zona d’aprenentatge acaba sent una zona de confort (totes les noves situacions a les que t’acabes acostumant i formen part de la teva rutina, de la vida diària de cadascú de nosaltres).

Per tant, jo crec que constantment estem sortim i entrant a les zones encara que no ens adonem perquè hi existeixen petits i grans canvis contínuament en la nostra vida i tots transformen en major i menor mesura la nostra realitat.

Això aplicat a l’educació social vol dir EMPODERAR a l’altre fent-li veure tot el camí que porta caminat i tot el que encara pot caminar si vol, si té les forces i dotant-lo de recursos i eines necessàries per tal de que se senti capaç i pugui fer els seus somnis realitat. 

Personalment, considero que per sortir de la zona de confort ens hem de fixar en els petits detalls que canviem sovint d’aquesta zona i com ens afecta per atrevir-nos a fer altres canvis i crear noves zones d’aprenentatge. A més considero, molt important els recursos que podem tenir per fer un gran salt cap a noves zones d’aprenentatges i el recolzament de les persones situades a la zona de confort és també essencial per ser capaços de voler canviar i aconseguir canviar. A continuació vull plasmar aquesta idea amb un treball que he realitzat per a classe i que es diu “La meva caixa d’aprenentatges”.

La caixa dels meus aprenentatges

En aquesta podem observar els diferents camps on he après: tots han començat sent zones d’aprenentatges, que segons el que m’aportin poden resultar ser zona de confort o d’aprenentatge. Per exemple: les meves pràctiques en un CAS (plasmat a l’esquerra de la caixa) m’han aportat molts nous coneixements i ganes per continuar aprenent en aquest àmbit i n altres que encara no he tastat. Un altre canvi força important va ser el trasllat d'Andalusia a Catalunya i el sorgiment, cada cop més frenètic, de noves tecnologies i aplicacions que faciliten el nostre modus vivendi.




Sigui com sigui els canvis i les zones d’aprenentatge són necessaris per un món que cada cop és més exigent i en el que hem de viure conviure i ser feliços dins d’un equilibri d’un tot en el pla individual, familiar, social i laboral.

Gràcies per la visita i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.