Pregunta 8: Necessitats educatives

Hola a tots i totes!!!

A l’entrada d’avui anem a parlar sobre les necessitats educatives, els recursos que podem fer servir per detectar-les  i per finalitzar parlarem sobre un cas pràctic.

En primer lloc, cal definir les necessitats educatives com aquells elements bàsics i imprescindibles per aconseguir un procés de socialització i aprenentatge encaminat al desenvolupament intel·lectual i ètic d’una persona.

Llavors tenint en compte aquesta definició podem trobar que aquestes necessitat es poden classificar en cinc, depenent de l’enfocament que tinguin: normativa (establerta per òrgans legals com les lleis d’educació); Expressada (voluntat de canvi de la majoria de les persones com la vaga contra el model actual educatiu); Sentida (voluntat d’un subjecte com pot ser que estudiar fos un dret gratuït); Relativa (resultat de la comparació) i per últim, prospectiva (necessitats amb visió de futur).

Llavors per detectar les necessitats hi existeixen dos models: un és el normatiu o prescriptiu i l’altre el col·laboratiu o participatiu. D’aquests dos el més adequat per poder satisfer les necessitats educatives és el segon ja que té en compte a tots els subjectes involucrats en aquest procés però la realitat mostra que el model més desenvolupat és el primer, sent els “de dalt” qui decideixen les necessitats educatives de tots sense tenir en consideració les autèntiques necessitats educatives ni com es poden satisfer, provocant una exclusió en la societat entre: els que poden i tenen recursos per aconseguir-ho i els qui no. El gran problema de tot això, és que qui veritablement intenta que tothom tingui el dret (persones com els educadors socials i altres referents d’àmbits com el social i l’educatiu) tenen directrius que solen ser  molt restrictives i amb les quals les variables que es poden donar són totalment controlables.

Malgrat tot, hem de lluitar contra aquests absurds i ser crítics a l’hora de saber el que estem fent i el perquè ho estem fent. En aquest sentit i sempre que sentim que estem perdent el nord hauríem de recuperar els documents professionalitzadors (com el redactat per ASEDES pels educadors socials) i trobar el sentit de la nostra feina i intentar no convertir-nos en “controladors” o “persones que segueixen la norma sense pensar en aquells que no tenen la oportunitat ”.

Com a exemple de tot això vull fer referència a la Maria. Maria era una dona gran que un cop se li va morir el marit i s’anava fent més gran va haver de traslladar-se a una residència. En principi no va tenir cap problema malgrat que la primera nit va ser una mica difícil al principi perquè no era el seu llit però a les 5 de la mainada van despertar-la perquè era l’hora de dutxar-se per estar preparada a les 9 per esmorzar. Ella es va negar rotundament a seguir aquest horari. I és que Maria té tota la raó. En aquest cas les necessitats de la Maria eren ben diferents a les explicitades des de la residència: ella volia ser escoltada, ser una persona, ser la protagonista dins de la seva nova  “manera de viure”. A vegades les accions que fem són per complir objectius sense tenir en compte a les persones i les pròpies necessitats.

Per tant, és molt important tenir en compte les directrius i encàrrecs que tenim però per sobre de tot hem de considerar que tractem amb persones i aquest és el pilar bàsic del qual hauríem de partir tots. Amb això cal dir que davant de qualsevol treball hauria de ser imprescindible parlar amb les persones per fer-les protagonistes del seu propi procés i no tractant-les com a objectes que cal “arreglar” amb objectius i accions imposades des de fóra.

En resum, les necessitats educatives poden ser ben diferents depenent de la cultura/societat/característiques de la persona i això vol dir que cal defensar un model que no exclogui a cap persona. Per això cal que tots estem disposats a lluitar pels drets i pels deures, utilitzant la col·laboració, el diàleg, l’escolta activa, possibles alternatives, analitzant les realitats entre tots mitjançant DAFOs, PMIs, diagrames Ishikawa, entre d’altres i fent pressió per tal de desenvolupar una feina amb sentit, sentint-nos subjectes i no objectes en el treball.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.