Hola a tots i totes!
En l’entrada d’avui parlarem de la solitud, de
l’art, de les capacitats de les persones i d’una xerrada molt especial de Jose
Coomonte.
En primer lloc, tal i com faig sempre, per
parlar de la solitud l’hem de definir per tal de tractar aquest tema des d’una
mateixa perspectiva. El DIEC la defineix com:
1. Estat de qui és sol, de qui viu sol o gairebé sol. La solitud m’espanta. Tinc necessitat de solitud.
2. Lloc solitari, desert, inhabitat.
Partint d’aquí, considero que
hi ha moltes maneres de poder treballar la solitud de les persones, per tant,
no em posaré a dir totes les possibles maneres sinó que donaré la clau del
assumpte, allò que tenen totes en comú: depèn de les capacitats de cada
individu. És a dir, si a una persona té capacitat per dibuixar o crear contes/històries
o fer poesies... el més lògic seria potenciar al màxim aquesta capacitat.
En aquest sentit, puc parlar
de Jose Coomonte, un educador que en una xerrada ha comentat la necessitat d’aprofitar
les capacitats que tenim tant professionals com persones amb les que treballem
per optimitzar el treball.
A més, generalment, la
solitud és vista com un estat dolent, que ningú vol tenir però considero que en
molts moments les persones hem de tenir moments de solitud per poder
reflexionar sobre nosaltres mateixos, allò que hem viscut, que estem vivint i
que ens agradaria viure i pensar com poder aconseguir els objectius proposats.
Així que, a nivell personal
estic d’acord amb la necessitat de potenciar capacitats però també en la idea
de que les institucions no estiguin “superestructurades” on predomini un horari
ple d’activitats i on la persona amb la que treballem no se senti responsable
del seu temps.
Per finalitzar vull dir fer
una síntesi de les idees exposades en aquesta entrada: la solitud hi ha infinitats de maneres de treballar-la
i podem destacar les activitats creatives o d’altres que potenciïn les
capacitats de cada individu. No obstant, tampoc és bo saturar a la persona d’activitats
i “ultraestimular-lo” perquè pot ser que això comporti un augment de l’ansietat
de la persona o el no assoliment dels objectius per manca de temps per poder
assumir els nous aprenentatges. Així doncs que com diuen: Las cosas buenas se hacen
despacito y a buena letra.
Moltes gràcies i no oblidis
comentar,
Irene Antúnez González.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada