Èxits, fracassos, pedagogia de la finitud i frustracions

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog parlarem d’èxits i fracassos, de la pedagogia de la finitud i com podem treballar els nostres errors i frustracions. Ah i al final teniu una sorpresa! :D

Comencem per on s’ha de començar, pel principi. Portem unes quantes entrades parlant sobre accions formatives/socioeducatives, de l’èxit i el fracàs però en aquests últims dos termes no he fet la dedicació que es mereix.

Davant de qualsevol acció formativa, l’educador pot o no aconseguir l’objectiu que es proposà i, de què depèn? Jo crec que no hi ha una fórmula perquè aquesta seria màgica i no considero que un educador (ni cap professional) deixi a mans de la màgia cap factor que sigui important a l’hora de treballar i assolir objectius. Així que considero que és el conjunt del treball i la dedicació els elements detonants d’un triomf: davant qualsevol acció formativa/educativa/social SEMPRE hem de mantenir un diàleg o espais oberts on la persona implicada (aquella amb la que volem treballar) també vulgui rebre aquest servei i estigui disposada a realitzar aquest procés. 

Llavors el problema és, com traspassem un treball, que en principi és jeràrquic de professional a usuari per aconseguir ser tots subjectes d’un procés formatiu? La resposta trobo que és ben senzilla: no tractar a l’altra com “aquell objecte que ha d’aprendre”. Les persones no som un cub que cal omplir i, per tant, hem de garantir l’escolta dels interessos i expectatives que tenen aquelles persones respecte el nostre treball i fer atractiu el treball, la formació i les accions que calgui fer. Utilitzant com a mitjà la CULTURA.

En aquest punt, cal reflexionar sobre la pedagogia de la finitud. Aquesta és consegüent amb el caràcter finit, contingent, inacabat de la existència humana. Amb això el que vull dir és que només hi ha tres coses clares quan vivim: la vida: la mort i els canvis que venen donats per les decisions i la voluntat. Per tant al igual que tractem i formem per a la vida, també hem de tractar i normalitzar la mort a la cultura. Això pot semblar molt complicat però la cultura està realitzada i mantinguda per la societat així que de la mateixa manera que evolucionen les persones i el pensament ho ha de fer la cultura i així aquesta serà un punt de connexió entre el treball educatiu i totes les persones.

En molts casos els resultats no els veiem perquè la nostra tasca principal acaba quan la persona hagi assolit allò proposat però sempre hi pot haver-hi un seguiment. En cas negatiu o que no s’hi hagi aconseguit l’objectiu els educadors sentirem frustració (com qualsevol persona que no assoleix allò que volia). Llavors hem d’aprendre a treballar i tractar aquestes frustracions, errors, fracassos..com a aprenentatges que ens serviran per un futur. També podem trobar vies per escapar com l’esport, la pintura, la música o qualsevol hobbie que ens agradi i amb els que ens distraguem per poder afrontar més naturalment la frustració. 

Per finalitzar vull plasmar una idea sobre la que he estat reflexionant des de fa dies i és...que encara que el drama continuï puc contribuir amb un vers:

Voldria ser Déu per observar-ho tot, ajudar-te i endevinar el que et passa,
però méstimo més una relació propera, ser-hi al teu costat i donar-te una abraçada.

Gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González