Acompanyar i ser acompanyat

Hola a tots i totes!

Avui en el blog anem a parlar sobre l’acompanyament, enllaçant-lo amb la meva futura professió, l’educació social.

Per començar vull dir que l’acompanyament és una de les eines més importants de l’educació social i no només d’aquesta professió però em centraré perquè la base d’aquesta entrada resideix en el llibre La educación social. Una mirada didáctica: relación, comunicación y secuencias educativas en la educación social (2010) de A.Forés, N.Giné i A.Parcelisa.

Acompanyar vol dir empatitzar amb l’altra persona, estar al seu costat o darrera o al davant d’ella ajudant-la en el seu propi procés. Cal dir que ajudar no vol dir que farem nosaltres el procés per acabar abans o perquè sigui més fàcil perquè llavors l’individu no l’assimila com a propi i no s’arribarà mai al vertader objectiu de l’acompanyament. Així doncs, hem de ser una persona que està allà però no entorpeix el camí, sinó que el facilita i comparteix amb la persona acompanyada.

Una de les claus de l’acompayament és respectar els temps de la persona. Cada procés és diferent perquè cada persona és única. A més també influeix el moment o etapa en que estigui aquella persona. Per tant, no hem d’intentar accelerar ni endarrerir el procés, sinó estar i seguir el ritme que marqui la persona acompanyada.

Dins del procés cal assenyalar que hi ha vuit moments en l’acompanyament i que haurem de tenir en compte per adaptar-nos i realitzar aquest adequadament. Aquestes són: apreciar, recolzar, treure a flote, acollir, autoritzar, contactar, trobar i acomiadar-se.

Finalment vull dir que a més de la persona acompanyada és molt important l’acompanyament que viu l’educador social i el paper que té aquest dins del procés. Hem de garantir espais de conscienciació del procés, reflexionar sobre els sentiments i emocions que se’ns desperta i ser capaços de no jutjar ni mostrar els posicionaments a l’altre per obtenir una relació de confiança i acompanyar de manera òptima.


En aquest llibre es troba una històriasobre amor i violència a l'Índia que té com a protagonistes la Usha, l'Ashok, Deepak i Tarun i ens fa reflexionar sobre els posicionaments i els judicis de valor.


Moltes gràcies i no oblideu comentar,

Irene Antúnez González.

UTE y la fórmula (I+U)xV

Hola a tots i totes!!!

Avui l'entrada és molt interessant perquè tractarem el què és una UTE posant com a referència un exemple i després hi haurà un exercici que es pot fer en qualsevol moment i serveix per veure clarament les prioritats.

UTE

La Unitat Terapèutica i Educativa és una alternativa a la presó actual, sobretot pel que fa en temes de drogues (persones que tenen un consum elevat de substàncies com la cocaïna i la heroïna, camells i joves que han tingut algun problema amb la llei).

Com a centre referencial podem parlar del Centro Penitenciario de Villabona a Astúries. En aquest lloc, les persones que hi resideixen estan voluntàriament allà han de complir unes normes que ells mateixos gestionen i vigilen pel correcte funcionament de la institució. Cal aclarir que hi ha professionals però aquests no són els traçadors del camí sinó que es troben en un “segon pla” afavorint l’ordre i la comunicació entre ells.

Llavors en el cas de no complir una regla el propi grup realitza una confrontació verbal amb el subjecte. Aquesta pot semblar molt violenta però veritablement no és així sinó que els propis companys intenten fer veure a l’altre els perills de no fer allò que toca, les conseqüències per a ell mateix i respecte del grup.

També és molt interessant el fet de que hi conviuen homes i dones junts i la teràpia també és conjunta, malgrat que per dormir si que hi ha un espai determinat per a cada sexe i estan prohibides les relacions sexuals/amoroses entre ells.

Per destacar...

-         El llibre “La libertad está dentro” on es parlen d’un seguit de casos i de la UTE.

-         El documental de 30 Minuts de la TV3 on es parla de la UTE i un dels protagonistes afirma que “reconoces que tu enemigo eres tú mismo”.

(I+U)xV = Importància + Urgència x Viabilitat

Aquesta fórmula senyala quines són les necessitats prioritàries en aquell moment.

Importància, urgència i possibles opcions

Aquest exercici també serveix per veure la diferència de quan una necessitat és important i/o urgent:

Important + Urgent: La necessitat és pot cobrir en aquell moment. FER JA!

Important + No urgent: Allò que està ja planificat en un dia del calendari. Pot esperar o no si el dia ha arribat!

Urgent + No important: Una bona opció seria trobar algú que ho fes per tu.

No urgent + No important: Si no és ni una cosa ni l’altra...per què hi penses en això?

L’exercici de la UTE

Necessitats de la UTE	Importància	Urgència	Viabilitat	Resultat
Ampliar el projecte a totes les presons	5	5	3	30
Ser un centre lliure de drogues	5	5	5	50
Treballar l’autonomia dels individus	5	5	4	40
Treballar la reinserció dels individus	5	5	5	50
Treballar les noves tecnologies	5	4	3	27

Així doncs segons aquesta taula i tenint en compte que les necessitats les hem estreta en grups a partir del documental ja citat de TV3, les necessitats més urgents i/o importants no han de tenir obligatòriament la puntuació més alta perquè la viabilitat és un factor essencial que hem tenir en compte sempre a l’hora de realitzar qualsevol acció socioeducativa o de la pròpia vida.

Gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Carta a Tania

Hola a tots i totes!

Avui tenim una nova entrada en el blog amb un objectiu: poder fer una carta a una jove de 14 anys. Però primer anem a parlar dels elements que són necessaris mostrar o que poden facilitar l’èxit de la carta.

Aquest repte va sorgir després d’haver vist l’obra Educador social en Alaska. En aquesta obra hi apareixen molts elements molt importants a tenir en compte per totes les persones que ens dediquem a les persones. Entre d’altres es remarca la importància i el significat de les paraules, del silenci (aprendre a callar, escoltar els silencis), el context de les entrevistes i el sentit d’aquestes, la paciència, la capacitat de riure i fer riure, estar còmode i facilitar aquesta comoditat a l’altre per poder parlar millor i tranquil·lament i sobretot, saber escoltar MOLT activament. Això últim no vol dir interpretar i treure aquelles respostes que nosaltres creiem de les persones sinó intentar mitjançant el diàleg que l’altre demani o expliqui el que vulgui.

El cas de la Tania

En l’obra surt un cas d’una noia que es diu Tania. Ella té 14 anys i segons els pares és una noia amb molta agressivitat que els amenaça a ells i a la seva germana. Llavors porten 10 anys sense “poder controlar-la” i amb ajuda de professionals com psiquiatres, educadors, treballadors socials...

El repte és posar-me en el lloc de l’educador social, Quique i intentar enviar-li una carta perquè vulgui per una entrevista amb mi ja que el telèfon no l’agafa...

Respecte a la carta cal dir que hi ha certes característiques que poden facilitar que la Tania contesti com són: la voluntarietat de la jove per decidir, esmentar hobbies o interessos de la jove, parlar del problema des d’una perspectiva en la que el focus problemàtic no sigui ella, concretant un lloc de trobada públic i creant la curiositat per tal que assisteixi.

Hola Tania,

Sóc Quique, una persona que vol saber qui ets, què penses i com et sents.

Què qui sóc jo? Segur que els teus pares t’han dit que sóc educador social i això significa que ja tens una idea de mi. Aquesta idea pot ser correcta o errònia però de segur que saps moltes coses de la meva professió i tens una valoració que m’interessa molt saber.

Jo també he llegit sobre tu. Però saps què? Jo estic interessat en la teva visió no en el que diguin la resta sobre Tania i per això em poso en contacte amb tu.

Espero la teva resposta o visita al centre de Serveis Socials del barri quan vulguis. Jo estaré allà disposat a parlar perquè segur que serà molt profitós!

Quique.

Gràcies per llegir i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

PD: Aquesta carta ha estat tot un repte personal perquè al principi no he pensat que hi seria tant complicat fer-la però en el moment d’escriure he dubtat en què dir i com i després d'haver-la escrita no estic segura de si aconseguiria el meu objectiu. Amb això he reflexionat sobre la necessitat d’indagar sobre la pràctica socioeducativa amb adolescents i joves i així obrir un nou camp de treball força important: l’educació social i els joves.

Una sortida per obrir tots els sentits

Hola a tots i totes!

Avui l'entrada al blog serà molt breu perquè davant d'una imatge diuen que no calen les paraules...I malgrat no estic d'acord en moltes ocasions amb aquetss tipus de frases fetes he de dir que aquest cop m'he de callar i afirmar-la.

El dijous passat vaig tenir el plaer d'experimentar una pedagogia que va més enllà de l'aula i que permet aprendre tant continguts que es podrien donar a classe com valors. Això és prou important ja que a l'escola s'han de donar valors i no em refereixo a valors religiosos, ni referits a la sexualitat, ni polítics, etc. Em refereixo a valors com la tolerància, el respecte, la implicació, la lluita, la concentració, la superació, entre d'altres que continuen en aquesta línia.

Aquesta pedagogia és la de la muntanya i sens dubte puc afirmar que és interessantísima practicar-la per un mateix i amb futurs educands ja que tots sortirem guanyant, ja que els valors s'aprenen amb un viatge a través de la muntanya, en el que, et trobes directament amb la natura, amb dificultats, ambm companys que demanen ajuda i dels que necessites que t'ajudin. Però sobretot, vull ressaltar que et trobes en un moment de reflexió personal i col·lectiu.

Bueno més enllà de tot el que pugui dir vull animar a ttos i totes a que ho proveu i si ja ho heu fet, que repetiu l'experiència!

Aquí us deixo una foto d'aquell dia i sobretot si aneu a fer una sortida així aprofiteu per fer activitats, desconnectar i gaudiu del bon temps!

Moltes gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Èxits, fracassos, pedagogia de la finitud i frustracions

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog parlarem d’èxits i fracassos, de la pedagogia de la finitud i com podem treballar els nostres errors i frustracions. Ah i al final teniu una sorpresa! :D

Comencem per on s’ha de començar, pel principi. Portem unes quantes entrades parlant sobre accions formatives/socioeducatives, de l’èxit i el fracàs però en aquests últims dos termes no he fet la dedicació que es mereix.

Davant de qualsevol acció formativa, l’educador pot o no aconseguir l’objectiu que es proposà i, de què depèn? Jo crec que no hi ha una fórmula perquè aquesta seria màgica i no considero que un educador (ni cap professional) deixi a mans de la màgia cap factor que sigui important a l’hora de treballar i assolir objectius. Així que considero que és el conjunt del treball i la dedicació els elements detonants d’un triomf: davant qualsevol acció formativa/educativa/social SEMPRE hem de mantenir un diàleg o espais oberts on la persona implicada (aquella amb la que volem treballar) també vulgui rebre aquest servei i estigui disposada a realitzar aquest procés. 

Llavors el problema és, com traspassem un treball, que en principi és jeràrquic de professional a usuari per aconseguir ser tots subjectes d’un procés formatiu? La resposta trobo que és ben senzilla: no tractar a l’altra com “aquell objecte que ha d’aprendre”. Les persones no som un cub que cal omplir i, per tant, hem de garantir l’escolta dels interessos i expectatives que tenen aquelles persones respecte el nostre treball i fer atractiu el treball, la formació i les accions que calgui fer. Utilitzant com a mitjà la CULTURA.

En aquest punt, cal reflexionar sobre la pedagogia de la finitud. Aquesta és consegüent amb el caràcter finit, contingent, inacabat de la existència humana. Amb això el que vull dir és que només hi ha tres coses clares quan vivim: la vida: la mort i els canvis que venen donats per les decisions i la voluntat. Per tant al igual que tractem i formem per a la vida, també hem de tractar i normalitzar la mort a la cultura. Això pot semblar molt complicat però la cultura està realitzada i mantinguda per la societat així que de la mateixa manera que evolucionen les persones i el pensament ho ha de fer la cultura i així aquesta serà un punt de connexió entre el treball educatiu i totes les persones.

En molts casos els resultats no els veiem perquè la nostra tasca principal acaba quan la persona hagi assolit allò proposat però sempre hi pot haver-hi un seguiment. En cas negatiu o que no s’hi hagi aconseguit l’objectiu els educadors sentirem frustració (com qualsevol persona que no assoleix allò que volia). Llavors hem d’aprendre a treballar i tractar aquestes frustracions, errors, fracassos..com a aprenentatges que ens serviran per un futur. També podem trobar vies per escapar com l’esport, la pintura, la música o qualsevol hobbie que ens agradi i amb els que ens distraguem per poder afrontar més naturalment la frustració. 

Per finalitzar vull plasmar una idea sobre la que he estat reflexionant des de fa dies i és...que encara que el drama continuï puc contribuir amb un vers:

Voldria ser Déu per observar-ho tot, ajudar-te i endevinar el que et passa,
però méstimo més una relació propera, ser-hi al teu costat i donar-te una abraçada.

Gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González

L'educació, l'educació social a Romania i una aproximació de la realitat

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog parlarem de l’educació i l’educació però...de ROMANIA!!!

 Primer de tot situem una mica el país.  Romania és un estat que es troba al sud-est d’Europa Central i limita amb Ucraïna, Moldàvia, Bulgària, Sèrbia i Hongria. Cal afegir que pertany a la Unió Europea des de 2007.

 

Llavors, centrant-nos més en l’educació i després d’una xerrada força interessant he pogut saber que el sistema educatiu romaní el trobo molt semblant al nostre ja que tenen com tres grans graus: un seria per a nenes que correspondria, més o menys, a la nostra primària; un altre és el Liceu que seria la ESO-Batxillerat i finalment els estudis superiors que com aquí es trobaria la universitat, postgraus, doctorats... La gran diferència entre el sistema educatiu de Catalunya i el de Romania és que en el segon cas, cada cop que hi ha un canvi de grau hi ha un examen per conèixer el nivell de l’estudiant i si aquest és adequat per continuar estudiant.

Si especifiquem encara més en el que seria l’educació social cal aclarir que com a tal, la professió no existeix al país del sud-est però hi ha especialitzacions que tenen les mateixes funcions que un educador social. A més i en aquest sentit tenen un projecte pilot, juntament amb Dinamarca, que permet una doble titulació a l’estudiant.

Per continuar parlant de l’educació a Romania, presento a continuació un DAFO: en aquest podem veure la gran quantitat de fortaleses i oportunitats que hi ha així com les amenaces i debilitats. A més, depèn de amb quin ull mirem la situació, un mateix fet pot ser etiquetat de positiu i/o negatiu.

Debilitats:           - Poc treball/quasi nul amb persones que consumeixen drogues.          - L’educació no és gratuïta per tothom.

Fortaleses:           - Possibilitat d’educació per a totes les persones que pateixen diferents discapacitats.           - Escola pública a l’abast de tothom.          - La majoria de persones d’ètnia gitana accedeix i supera els estudis superiors.          - Projectes internacionals (com el de Dinamarca).

Amenaces:          - Sinó tens bons resultats acadèmics i no tens recursos econòmics difícilment es pot accedir a l’educació.         - Exàmens en cada final de cicle que creen pressió als estudiants des de que són petits i els eduquen en la competitivitat.          -  Existeixen escoles per a minories ètniques que poden derivar a una exclusió, guetos...

Oportunitats:          - Beques per a estudiants amb molt bons resultats.           -  Reunions a principis dels cursos amb els pares per acordar recursos materials, econòmics i possibles excursions que faran els nens.          -  Projectes internacionals (com el de Dinamarca).         -   Exàmens en cada final de cicle per saber els coneixements apresos i saber si s’està preparat per continuar.           - Existeixen escoles per a minories ètniques que permet l’adaptació curricular per tal de que totes les persones sentin la curiositat d’aprendre i voler estudiar i formar-se.

Per finalitzar amb aquesta entrada vull dir que m’ha semblat força interessant el sistema educatiu romaní però que considero que han d’incloure la professió de l’educador social per continuar avançant en tots els sentits educatius i socials.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.

Pregunta 8: Necessitats educatives

Hola a tots i totes!!!

A l’entrada d’avui anem a parlar sobre les necessitats educatives, els recursos que podem fer servir per detectar-les  i per finalitzar parlarem sobre un cas pràctic.

En primer lloc, cal definir les necessitats educatives com aquells elements bàsics i imprescindibles per aconseguir un procés de socialització i aprenentatge encaminat al desenvolupament intel·lectual i ètic d’una persona.

Llavors tenint en compte aquesta definició podem trobar que aquestes necessitat es poden classificar en cinc, depenent de l’enfocament que tinguin: normativa (establerta per òrgans legals com les lleis d’educació); Expressada (voluntat de canvi de la majoria de les persones com la vaga contra el model actual educatiu); Sentida (voluntat d’un subjecte com pot ser que estudiar fos un dret gratuït); Relativa (resultat de la comparació) i per últim, prospectiva (necessitats amb visió de futur).

Llavors per detectar les necessitats hi existeixen dos models: un és el normatiu o prescriptiu i l’altre el col·laboratiu o participatiu. D’aquests dos el més adequat per poder satisfer les necessitats educatives és el segon ja que té en compte a tots els subjectes involucrats en aquest procés però la realitat mostra que el model més desenvolupat és el primer, sent els “de dalt” qui decideixen les necessitats educatives de tots sense tenir en consideració les autèntiques necessitats educatives ni com es poden satisfer, provocant una exclusió en la societat entre: els que poden i tenen recursos per aconseguir-ho i els qui no. El gran problema de tot això, és que qui veritablement intenta que tothom tingui el dret (persones com els educadors socials i altres referents d’àmbits com el social i l’educatiu) tenen directrius que solen ser  molt restrictives i amb les quals les variables que es poden donar són totalment controlables.

Malgrat tot, hem de lluitar contra aquests absurds i ser crítics a l’hora de saber el que estem fent i el perquè ho estem fent. En aquest sentit i sempre que sentim que estem perdent el nord hauríem de recuperar els documents professionalitzadors (com el redactat per ASEDES pels educadors socials) i trobar el sentit de la nostra feina i intentar no convertir-nos en “controladors” o “persones que segueixen la norma sense pensar en aquells que no tenen la oportunitat ”.

Com a exemple de tot això vull fer referència a la Maria. Maria era una dona gran que un cop se li va morir el marit i s’anava fent més gran va haver de traslladar-se a una residència. En principi no va tenir cap problema malgrat que la primera nit va ser una mica difícil al principi perquè no era el seu llit però a les 5 de la mainada van despertar-la perquè era l’hora de dutxar-se per estar preparada a les 9 per esmorzar. Ella es va negar rotundament a seguir aquest horari. I és que Maria té tota la raó. En aquest cas les necessitats de la Maria eren ben diferents a les explicitades des de la residència: ella volia ser escoltada, ser una persona, ser la protagonista dins de la seva nova  “manera de viure”. A vegades les accions que fem són per complir objectius sense tenir en compte a les persones i les pròpies necessitats.

Per tant, és molt important tenir en compte les directrius i encàrrecs que tenim però per sobre de tot hem de considerar que tractem amb persones i aquest és el pilar bàsic del qual hauríem de partir tots. Amb això cal dir que davant de qualsevol treball hauria de ser imprescindible parlar amb les persones per fer-les protagonistes del seu propi procés i no tractant-les com a objectes que cal “arreglar” amb objectius i accions imposades des de fóra.

En resum, les necessitats educatives poden ser ben diferents depenent de la cultura/societat/característiques de la persona i això vol dir que cal defensar un model que no exclogui a cap persona. Per això cal que tots estem disposats a lluitar pels drets i pels deures, utilitzant la col·laboració, el diàleg, l’escolta activa, possibles alternatives, analitzant les realitats entre tots mitjançant DAFOs, PMIs, diagrames Ishikawa, entre d’altres i fent pressió per tal de desenvolupar una feina amb sentit, sentint-nos subjectes i no objectes en el treball.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.