Una sortida per obrir tots els sentits

Hola a tots i totes!

Avui l'entrada al blog serà molt breu perquè davant d'una imatge diuen que no calen les paraules...I malgrat no estic d'acord en moltes ocasions amb aquetss tipus de frases fetes he de dir que aquest cop m'he de callar i afirmar-la.

El dijous passat vaig tenir el plaer d'experimentar una pedagogia que va més enllà de l'aula i que permet aprendre tant continguts que es podrien donar a classe com valors. Això és prou important ja que a l'escola s'han de donar valors i no em refereixo a valors religiosos, ni referits a la sexualitat, ni polítics, etc. Em refereixo a valors com la tolerància, el respecte, la implicació, la lluita, la concentració, la superació, entre d'altres que continuen en aquesta línia.

Aquesta pedagogia és la de la muntanya i sens dubte puc afirmar que és interessantísima practicar-la per un mateix i amb futurs educands ja que tots sortirem guanyant, ja que els valors s'aprenen amb un viatge a través de la muntanya, en el que, et trobes directament amb la natura, amb dificultats, ambm companys que demanen ajuda i dels que necessites que t'ajudin. Però sobretot, vull ressaltar que et trobes en un moment de reflexió personal i col·lectiu.

Bueno més enllà de tot el que pugui dir vull animar a ttos i totes a que ho proveu i si ja ho heu fet, que repetiu l'experiència!

Aquí us deixo una foto d'aquell dia i sobretot si aneu a fer una sortida així aprofiteu per fer activitats, desconnectar i gaudiu del bon temps!

Moltes gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

L'educació, l'educació social a Romania i una aproximació de la realitat

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog parlarem de l’educació i l’educació però...de ROMANIA!!!

 Primer de tot situem una mica el país.  Romania és un estat que es troba al sud-est d’Europa Central i limita amb Ucraïna, Moldàvia, Bulgària, Sèrbia i Hongria. Cal afegir que pertany a la Unió Europea des de 2007.

 

Llavors, centrant-nos més en l’educació i després d’una xerrada força interessant he pogut saber que el sistema educatiu romaní el trobo molt semblant al nostre ja que tenen com tres grans graus: un seria per a nenes que correspondria, més o menys, a la nostra primària; un altre és el Liceu que seria la ESO-Batxillerat i finalment els estudis superiors que com aquí es trobaria la universitat, postgraus, doctorats... La gran diferència entre el sistema educatiu de Catalunya i el de Romania és que en el segon cas, cada cop que hi ha un canvi de grau hi ha un examen per conèixer el nivell de l’estudiant i si aquest és adequat per continuar estudiant.

Si especifiquem encara més en el que seria l’educació social cal aclarir que com a tal, la professió no existeix al país del sud-est però hi ha especialitzacions que tenen les mateixes funcions que un educador social. A més i en aquest sentit tenen un projecte pilot, juntament amb Dinamarca, que permet una doble titulació a l’estudiant.

Per continuar parlant de l’educació a Romania, presento a continuació un DAFO: en aquest podem veure la gran quantitat de fortaleses i oportunitats que hi ha així com les amenaces i debilitats. A més, depèn de amb quin ull mirem la situació, un mateix fet pot ser etiquetat de positiu i/o negatiu.

Debilitats:           - Poc treball/quasi nul amb persones que consumeixen drogues.          - L’educació no és gratuïta per tothom.

Fortaleses:           - Possibilitat d’educació per a totes les persones que pateixen diferents discapacitats.           - Escola pública a l’abast de tothom.          - La majoria de persones d’ètnia gitana accedeix i supera els estudis superiors.          - Projectes internacionals (com el de Dinamarca).

Amenaces:          - Sinó tens bons resultats acadèmics i no tens recursos econòmics difícilment es pot accedir a l’educació.         - Exàmens en cada final de cicle que creen pressió als estudiants des de que són petits i els eduquen en la competitivitat.          -  Existeixen escoles per a minories ètniques que poden derivar a una exclusió, guetos...

Oportunitats:          - Beques per a estudiants amb molt bons resultats.           -  Reunions a principis dels cursos amb els pares per acordar recursos materials, econòmics i possibles excursions que faran els nens.          -  Projectes internacionals (com el de Dinamarca).         -   Exàmens en cada final de cicle per saber els coneixements apresos i saber si s’està preparat per continuar.           - Existeixen escoles per a minories ètniques que permet l’adaptació curricular per tal de que totes les persones sentin la curiositat d’aprendre i voler estudiar i formar-se.

Per finalitzar amb aquesta entrada vull dir que m’ha semblat força interessant el sistema educatiu romaní però que considero que han d’incloure la professió de l’educador social per continuar avançant en tots els sentits educatius i socials.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.

Pregunta 8: Necessitats educatives

Hola a tots i totes!!!

A l’entrada d’avui anem a parlar sobre les necessitats educatives, els recursos que podem fer servir per detectar-les  i per finalitzar parlarem sobre un cas pràctic.

En primer lloc, cal definir les necessitats educatives com aquells elements bàsics i imprescindibles per aconseguir un procés de socialització i aprenentatge encaminat al desenvolupament intel·lectual i ètic d’una persona.

Llavors tenint en compte aquesta definició podem trobar que aquestes necessitat es poden classificar en cinc, depenent de l’enfocament que tinguin: normativa (establerta per òrgans legals com les lleis d’educació); Expressada (voluntat de canvi de la majoria de les persones com la vaga contra el model actual educatiu); Sentida (voluntat d’un subjecte com pot ser que estudiar fos un dret gratuït); Relativa (resultat de la comparació) i per últim, prospectiva (necessitats amb visió de futur).

Llavors per detectar les necessitats hi existeixen dos models: un és el normatiu o prescriptiu i l’altre el col·laboratiu o participatiu. D’aquests dos el més adequat per poder satisfer les necessitats educatives és el segon ja que té en compte a tots els subjectes involucrats en aquest procés però la realitat mostra que el model més desenvolupat és el primer, sent els “de dalt” qui decideixen les necessitats educatives de tots sense tenir en consideració les autèntiques necessitats educatives ni com es poden satisfer, provocant una exclusió en la societat entre: els que poden i tenen recursos per aconseguir-ho i els qui no. El gran problema de tot això, és que qui veritablement intenta que tothom tingui el dret (persones com els educadors socials i altres referents d’àmbits com el social i l’educatiu) tenen directrius que solen ser  molt restrictives i amb les quals les variables que es poden donar són totalment controlables.

Malgrat tot, hem de lluitar contra aquests absurds i ser crítics a l’hora de saber el que estem fent i el perquè ho estem fent. En aquest sentit i sempre que sentim que estem perdent el nord hauríem de recuperar els documents professionalitzadors (com el redactat per ASEDES pels educadors socials) i trobar el sentit de la nostra feina i intentar no convertir-nos en “controladors” o “persones que segueixen la norma sense pensar en aquells que no tenen la oportunitat ”.

Com a exemple de tot això vull fer referència a la Maria. Maria era una dona gran que un cop se li va morir el marit i s’anava fent més gran va haver de traslladar-se a una residència. En principi no va tenir cap problema malgrat que la primera nit va ser una mica difícil al principi perquè no era el seu llit però a les 5 de la mainada van despertar-la perquè era l’hora de dutxar-se per estar preparada a les 9 per esmorzar. Ella es va negar rotundament a seguir aquest horari. I és que Maria té tota la raó. En aquest cas les necessitats de la Maria eren ben diferents a les explicitades des de la residència: ella volia ser escoltada, ser una persona, ser la protagonista dins de la seva nova  “manera de viure”. A vegades les accions que fem són per complir objectius sense tenir en compte a les persones i les pròpies necessitats.

Per tant, és molt important tenir en compte les directrius i encàrrecs que tenim però per sobre de tot hem de considerar que tractem amb persones i aquest és el pilar bàsic del qual hauríem de partir tots. Amb això cal dir que davant de qualsevol treball hauria de ser imprescindible parlar amb les persones per fer-les protagonistes del seu propi procés i no tractant-les com a objectes que cal “arreglar” amb objectius i accions imposades des de fóra.

En resum, les necessitats educatives poden ser ben diferents depenent de la cultura/societat/característiques de la persona i això vol dir que cal defensar un model que no exclogui a cap persona. Per això cal que tots estem disposats a lluitar pels drets i pels deures, utilitzant la col·laboració, el diàleg, l’escolta activa, possibles alternatives, analitzant les realitats entre tots mitjançant DAFOs, PMIs, diagrames Ishikawa, entre d’altres i fent pressió per tal de desenvolupar una feina amb sentit, sentint-nos subjectes i no objectes en el treball.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.  

Pregunta 6: El teatre de l'oprimit i la tasca educativa

Hola a tots i totes!

Sens dubte avui porto al blog un tema que és efervescent i molt atractiu per a la tasca educativa, el teatre d’Augusto Boal: teatre de l’oprimit.

Primer de tot, anem a definir què és el teatre de l’oprimit i a Viquipèdia trobem que “parteix del principi que el teatre, com llenguatge, pot ser usat per qualsevol persona tan aviat com s'apropiï dels mitjans de producció del mateix. A través d'una sèrie d'exercicis, jocs, tècniques (teatre imatge) i formes teatrals (de les quals el teatre fòrum és el més utilitzat) es busca conèixer la realitat per a transformar-la, com a la Pedagogia de l'Oprimit de Paulo Freire. En aquesta forma teatral, no hi ha lloc per a l'espectador passiu. Es trenca la divisió entre actor-espectador i les seves tradicionals funcions, l'espectador passa a l'acció, a l'escenificació.”

Així doncs, es pot considerar un teatre de conscienciació de la realitat i de la societat. Per tant, cal utilitzar-lo com un recurs per tal de que les persones siguem educades amb criteris, consciència i valors.

De cara més  a la tasca socioeducativa puc afirmar que el teatre de Boal pot tenir dues grans funcions: d’una banda (per ser un teatre) fer que es perdi la vergonya de parlar en públic i guanyar confiança en un mateix; d’altra banda fer un crit a les injustícies o situacions que vivim quotidianament per pronunciar-les, ser capaços d’analitzar-les i trobar possibles alternatives i/o solucions.

En aquest sentit vull nombrar a La Xixa Teatre ja que fa poc van venir a fer una xerrada-mostra de teatre i a més, he començat un curs amb ells i he de dir que per ara, estem realitzant una feina molt enriquidora.

Per concloure vull dir que el teatre sempre ha estat una eina molt útil però si li adjectivem amb Boal i oprimit resulta ser una activitat força més interessant que té uns objectius darrere ben clars i definits i que es poden resumir en persones que volem canviar i millorar el món des del treball desenvolupat a nivell personal i grupal.

Moltes gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.