L'educació, l'educació social a Romania i una aproximació de la realitat

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog parlarem de l’educació i l’educació però...de ROMANIA!!!

 Primer de tot situem una mica el país.  Romania és un estat que es troba al sud-est d’Europa Central i limita amb Ucraïna, Moldàvia, Bulgària, Sèrbia i Hongria. Cal afegir que pertany a la Unió Europea des de 2007.

 

Llavors, centrant-nos més en l’educació i després d’una xerrada força interessant he pogut saber que el sistema educatiu romaní el trobo molt semblant al nostre ja que tenen com tres grans graus: un seria per a nenes que correspondria, més o menys, a la nostra primària; un altre és el Liceu que seria la ESO-Batxillerat i finalment els estudis superiors que com aquí es trobaria la universitat, postgraus, doctorats... La gran diferència entre el sistema educatiu de Catalunya i el de Romania és que en el segon cas, cada cop que hi ha un canvi de grau hi ha un examen per conèixer el nivell de l’estudiant i si aquest és adequat per continuar estudiant.

Si especifiquem encara més en el que seria l’educació social cal aclarir que com a tal, la professió no existeix al país del sud-est però hi ha especialitzacions que tenen les mateixes funcions que un educador social. A més i en aquest sentit tenen un projecte pilot, juntament amb Dinamarca, que permet una doble titulació a l’estudiant.

Per continuar parlant de l’educació a Romania, presento a continuació un DAFO: en aquest podem veure la gran quantitat de fortaleses i oportunitats que hi ha així com les amenaces i debilitats. A més, depèn de amb quin ull mirem la situació, un mateix fet pot ser etiquetat de positiu i/o negatiu.

Debilitats:           - Poc treball/quasi nul amb persones que consumeixen drogues.          - L’educació no és gratuïta per tothom.

Fortaleses:           - Possibilitat d’educació per a totes les persones que pateixen diferents discapacitats.           - Escola pública a l’abast de tothom.          - La majoria de persones d’ètnia gitana accedeix i supera els estudis superiors.          - Projectes internacionals (com el de Dinamarca).

Amenaces:          - Sinó tens bons resultats acadèmics i no tens recursos econòmics difícilment es pot accedir a l’educació.         - Exàmens en cada final de cicle que creen pressió als estudiants des de que són petits i els eduquen en la competitivitat.          -  Existeixen escoles per a minories ètniques que poden derivar a una exclusió, guetos...

Oportunitats:          - Beques per a estudiants amb molt bons resultats.           -  Reunions a principis dels cursos amb els pares per acordar recursos materials, econòmics i possibles excursions que faran els nens.          -  Projectes internacionals (com el de Dinamarca).         -   Exàmens en cada final de cicle per saber els coneixements apresos i saber si s’està preparat per continuar.           - Existeixen escoles per a minories ètniques que permet l’adaptació curricular per tal de que totes les persones sentin la curiositat d’aprendre i voler estudiar i formar-se.

Per finalitzar amb aquesta entrada vull dir que m’ha semblat força interessant el sistema educatiu romaní però que considero que han d’incloure la professió de l’educador social per continuar avançant en tots els sentits educatius i socials.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.

Pregunta 8: Necessitats educatives

Hola a tots i totes!!!

A l’entrada d’avui anem a parlar sobre les necessitats educatives, els recursos que podem fer servir per detectar-les  i per finalitzar parlarem sobre un cas pràctic.

En primer lloc, cal definir les necessitats educatives com aquells elements bàsics i imprescindibles per aconseguir un procés de socialització i aprenentatge encaminat al desenvolupament intel·lectual i ètic d’una persona.

Llavors tenint en compte aquesta definició podem trobar que aquestes necessitat es poden classificar en cinc, depenent de l’enfocament que tinguin: normativa (establerta per òrgans legals com les lleis d’educació); Expressada (voluntat de canvi de la majoria de les persones com la vaga contra el model actual educatiu); Sentida (voluntat d’un subjecte com pot ser que estudiar fos un dret gratuït); Relativa (resultat de la comparació) i per últim, prospectiva (necessitats amb visió de futur).

Llavors per detectar les necessitats hi existeixen dos models: un és el normatiu o prescriptiu i l’altre el col·laboratiu o participatiu. D’aquests dos el més adequat per poder satisfer les necessitats educatives és el segon ja que té en compte a tots els subjectes involucrats en aquest procés però la realitat mostra que el model més desenvolupat és el primer, sent els “de dalt” qui decideixen les necessitats educatives de tots sense tenir en consideració les autèntiques necessitats educatives ni com es poden satisfer, provocant una exclusió en la societat entre: els que poden i tenen recursos per aconseguir-ho i els qui no. El gran problema de tot això, és que qui veritablement intenta que tothom tingui el dret (persones com els educadors socials i altres referents d’àmbits com el social i l’educatiu) tenen directrius que solen ser  molt restrictives i amb les quals les variables que es poden donar són totalment controlables.

Malgrat tot, hem de lluitar contra aquests absurds i ser crítics a l’hora de saber el que estem fent i el perquè ho estem fent. En aquest sentit i sempre que sentim que estem perdent el nord hauríem de recuperar els documents professionalitzadors (com el redactat per ASEDES pels educadors socials) i trobar el sentit de la nostra feina i intentar no convertir-nos en “controladors” o “persones que segueixen la norma sense pensar en aquells que no tenen la oportunitat ”.

Com a exemple de tot això vull fer referència a la Maria. Maria era una dona gran que un cop se li va morir el marit i s’anava fent més gran va haver de traslladar-se a una residència. En principi no va tenir cap problema malgrat que la primera nit va ser una mica difícil al principi perquè no era el seu llit però a les 5 de la mainada van despertar-la perquè era l’hora de dutxar-se per estar preparada a les 9 per esmorzar. Ella es va negar rotundament a seguir aquest horari. I és que Maria té tota la raó. En aquest cas les necessitats de la Maria eren ben diferents a les explicitades des de la residència: ella volia ser escoltada, ser una persona, ser la protagonista dins de la seva nova  “manera de viure”. A vegades les accions que fem són per complir objectius sense tenir en compte a les persones i les pròpies necessitats.

Per tant, és molt important tenir en compte les directrius i encàrrecs que tenim però per sobre de tot hem de considerar que tractem amb persones i aquest és el pilar bàsic del qual hauríem de partir tots. Amb això cal dir que davant de qualsevol treball hauria de ser imprescindible parlar amb les persones per fer-les protagonistes del seu propi procés i no tractant-les com a objectes que cal “arreglar” amb objectius i accions imposades des de fóra.

En resum, les necessitats educatives poden ser ben diferents depenent de la cultura/societat/característiques de la persona i això vol dir que cal defensar un model que no exclogui a cap persona. Per això cal que tots estem disposats a lluitar pels drets i pels deures, utilitzant la col·laboració, el diàleg, l’escolta activa, possibles alternatives, analitzant les realitats entre tots mitjançant DAFOs, PMIs, diagrames Ishikawa, entre d’altres i fent pressió per tal de desenvolupar una feina amb sentit, sentint-nos subjectes i no objectes en el treball.

Moltes gràcies i no oblidis comentar!

Irene Antúnez González.  

Pregunta 7: La solitud, l'art i Jose Coomonte

Hola a tots i totes!

En l’entrada d’avui parlarem de la solitud, de l’art, de les capacitats de les persones i d’una xerrada molt especial de Jose Coomonte.

En primer lloc, tal i com faig sempre, per parlar de la solitud l’hem de definir per tal de tractar aquest tema des d’una mateixa perspectiva. El DIEC la defineix com:

1.  Estat de qui és sol, de qui viu sol o gairebé sol. La solitud m’espanta. Tinc necessitat de solitud.

2. Lloc solitari, desert, inhabitat.

Partint d’aquí, considero que hi ha moltes maneres de poder treballar la solitud de les persones, per tant, no em posaré a dir totes les possibles maneres sinó que donaré la clau del assumpte, allò que tenen totes en comú: depèn de les capacitats de cada individu. És a dir, si a una persona té capacitat per dibuixar o crear contes/històries o fer poesies... el més lògic seria potenciar al màxim aquesta capacitat.

En aquest sentit, puc parlar de Jose Coomonte, un educador que en una xerrada ha comentat la necessitat d’aprofitar les capacitats que tenim tant professionals com persones amb les que treballem per optimitzar el treball.

A més, generalment, la solitud és vista com un estat dolent, que ningú vol tenir però considero que en molts moments les persones hem de tenir moments de solitud per poder reflexionar sobre nosaltres mateixos, allò que hem viscut, que estem vivint i que ens agradaria viure i pensar com poder aconseguir els objectius proposats. 

Així que, a nivell personal estic d’acord amb la necessitat de potenciar capacitats però també en la idea de que les institucions no estiguin “superestructurades” on predomini un horari ple d’activitats i on la persona amb la que treballem no se senti responsable del seu temps.

Per finalitzar vull dir fer una síntesi de les idees exposades en aquesta entrada:  la solitud hi ha infinitats de maneres de treballar-la i podem destacar les activitats creatives o d’altres que potenciïn les capacitats de cada individu. No obstant, tampoc és bo saturar a la persona d’activitats i “ultraestimular-lo” perquè pot ser que això comporti un augment de l’ansietat de la persona o el no assoliment dels objectius per manca de temps per poder assumir els nous aprenentatges. Així doncs que com diuen: Las cosas buenas se hacen despacito y a buena letra.

Moltes gràcies i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.

Pregunta 5: L'observació de la realitat i el Dr. Quantum

Hola a tots i totes!

Avui en el blog anem a parlar sobre la realitat i com podem percebre-la des d’un punt de vista molt personal i des de la visió de la física quàntica.

Per començar a resoldre el dubte de Com podem observar la realitat? Hem de contestar, Què és la realitat? Llavors, trobo que cadascú contestaria una cosa ja que cada individu veu el món amb els propis ulls i l’interpreta d’acord amb el bagatge que ha tingut al llarg de la vida.

No obstant, a classe vaig tenir el plaer de contestar a aquesta pregunta mitjançant 12 preguntes més que, en grups,  vam contestar com van creure més adequat. Malgrat això, les respostes van ser molt variades: uns li donaven molta importància a allò que es diu, altres als gestos i al llenguatge no verbal, altres a la realitat que envoltava aquella realitat per entendre la pròpia realitat que es volia observar, etc.

Sigui com sigui, personalment considero que per poder respondre a aquesta pregunta cal fer una mirada a una corrent psicològica anomenada socioconstruccionisme. Considero que la realitat és determinada pel subjecte que la mira. Per tant, parlem de subjectivisme però això no significa que la realitat com a tal no existeixi ja que tal i com he dit, depèn de cada persona però cada un de nosaltres hem i estem vivint en un context. Així doncs, podem parlar d’una mirada social ja sigui d’acord amb la família, els amics, la parella, els companys de treballs o altres àmbits en que cada individu es desenvolupi. En resum, la nostra subjectivitat està totalment condicionada per la societat, així que molts individus poden veure una mateixa realitat amb la mateixa manera. Un possible exemple d’això podria ser veure o no just la lapidació d’una dona per ser infidel: per a la cultura occidental i la majoria de dones en el món, ho trobem injust, inhumà, un fet que viola dels Drets Humans i que no s’hauria de consentir. Però per alguns països és una norma del pais que cal complir com aquí la Constitució. Un altre exemple seria l’explotació de nens en el treball. En aquest cas molts països com el nostre no ho permet però en canvi paguem a empreses que sí ho fan en altres països.

Així doncs, la realitat és perceptible per tots els sentits, mitjans i canals possibles que permeten a la mateixa vegada, una transformació en la manera de mirar la realitat. 

Per finalitzar, m’agradaria fer esment a un vídeo de la física quàntica per continuar parlant de la observació de la realitat. En aquest vídeo es veu com la matèria (boles, ondes i electrons) pot comportar-se de diferents maneres: primer hi ha un diferència entre el patró de boles, d’ondes i d’electrons però després quan es posa un observador al mig de tot l’estudi el patró dels electrons es trona a modificar. Això m’ha fet pensar en la importància de l’observació (més enllà de si és individual o grupal-social) i com aquesta pot modificar tota l’acció. Extrapolant-lo al món social vull interpretar aquest vídeo i relacionant-lo amb ell, vull dir que com a professional és indispensable l’observació per poder fer un bon treball. A més, el fet d’observar pot suposar un canvi en la manera de fer de l’altre i hem de ser capaços de que aquest canvi pugui ser òptim per  a la persona amb la que treballem.

Moltes gràcies i no oblideu comentar!

Irene Antúnez González.