La lluita per la vida

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog anem a parlar d’un últim cas!!! En aquesta ocasió es tracta d’una dona (Elena) que pateix una situació de vulnerabilitat bastant important: ella està embarassada i viu amb els sogres. La parella d’Elena ingressà a la presó. Ja va tenir un anterior fill però la DGAIA li va treure la tutela per protecció.

En aquest cas, si fos l’educadora social que pertany a l’equip de la EAIA he de tenir clar que el meu objectiu és la protecció del nen. A partir d’aquí crec que és força important començar a treballar amb la mare quan abans millor ja que està de set mesos i tenim poc temps fins que pari. Per tant, hem de tenir una conversa on es parli de la situació i sobretot on sigui la pròpia Elena qui parli i digui el que pensi, el que viu, la seva visió de futur i que havia pensat.

Pel que fa a la meva part, jo puc orientar-la, acompanyar-la i facilitar-li cites amb la treballadora social, centres d’orientació laboral i altres sortides si vol tenir al fill que ve amb ella. També veig necessària l’actuació d’un psicòleg ja que té certes actituds que poden significar una depressió. Però tot això serà en va si no es treballa el vincle entre educador i Elena per tal de que hi hagi una confiança. Hem d’apostar per Elena, no tan sols pel fill sinó per millorar la seva pròpia situació.

Respecte la parella que hi és a la presó, juntament amb l’advocat d’ofici cal saber quan de temps estarà allà i quines són les condicions de la seva condemna perquè així Elena estigui assabentada i pugui fer plans de futur. Per exemple: tenir en compte les possibles visites a la presó. 

Més enllà del cas, voldria fer un petit incís sobre un llibre sumament interessant que dóna una visió que no estem acostumats a llegir i que considero força important per a un educador ja que hem de mirar més enllà del que veiem. El llibre es diu El secret del meu turbant de Nadia Ghulam i considero que és tot un exemple de valentia, esforç i resiliència.

Gràcies per la visita i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

1,2,3 la ràdio dins la presó!

Hola a tots i totes!!!

Avui en aquesta entrada trobem un altre cas! En aquesta ocasió s’emmarca dins de l’àmbit penitenciari i tracta d’ un conflicte entre presos sobre un programa de ràdio que es vol realitzar dins de la presó.

Davant d’aquest conflicte com a educadora social s’ha de parlar amb ambdues parts i intentar fer mediació si tots dos estan disposats a fer el procés. 

No obstant, un dels implicats no està gaire motivat per fer l’activitat, ell assenyalà que només està allà per aconseguir els permisos. En aquest punt he de puntualitzar que no estic d’acord amb el sistema penitenciari actual que funciona amb el binomi de premi-càstig com si d’animals tractéssim. 

Però més enllà d’això, s’ha de motivar als interns. Quan es presenta un nou taller s’ha de dir per a que serveix més enllà d’aconseguir permisos (que traduït és llibertat). En aquest sentit fer un programa de ràdio significa donar veu als presos, ser visibles al món, compartir amb “l’exterior” allò que senten, el que els hi preocupa, reflexions...També és una oportunitat per organitzar un programa de la ràdio: establir horaris, coordinar les diferents parts que es faran en el programa, qui parlarà...

Per poder portar a terme qualsevol activitat dins la presó crec que el més important és tenir en compte els desitjos dels presos. Per això trobo necessàries les assemblees dins dels centres penitenciaris i conèixer els interessos de les persones. A més, aquestes assemblees poden servir per parlar de conflictes o temes que siguin importants referits a la presó, als presos i als treballadors de la presó.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

L'hospital de dia per adolescents.

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog presentem l’Hospital de dia per adolescents situat a Santa Coloma de Gramanet perquè des de fa 10 anys l’educació social té cabuda en la salut mental i és un espai on cal incidir més en la importància del nostre treball per afavorir el creixement del jove i facilitar el treball en xarxa.

Per començar a parlar del centre està destinat per a nois i noies d’entre 12 i 18 anys. S’ha de dir que fan horari d’institut i l’estada de cada jove pot ser alguns dies a la setmana o tots, depenent de la malaltia i la fase en la que estigui. Els trastorns que tenen la majoria dels joves que van són neuròtics (estades curtes), psicòtics (estades prolongades i casos més greus) i de la conducta, és a dir, d’autocontrol.

Llavors, en aquest hospital per a joves i des de la visió d’un educador social, es pretén que el noi pugui assolir una vida autònoma mitjançant l’acompanyament i amb l’humor. Considero que aquests dos aspectes són fonamentals: per una banda, l’acompanyament del que ja he parlat en altres entrades per anunciar la importància que té i sobretot la importància de fer-ho adequadament per tant que l’altre (la persona acompanyada) pugui desenvolupar-se sense haver estat influït per l’altre i sent ell mateix el creador del seu camí. D’altra banda l’humor és una eina essencial com a professional per a un mateix i per aprofitar i treballar amb les persones. L’humor ens serveix per desestressar, per entendre una situació molt dura o de feblesa i poder-li fer front un cop te’n adones del que està passant i et responsabilitzes. A més, l’humor serveix per fer riure i es pot utilitzar per enfortir un vincle. 

Més enllà de l’humor hi ha un tema que encara crea controvèrsies dins dels hospitals per a menors: la medicació. En aquest sentit he de dir que considero que la medicació en segons quin casos és primordial per poder realitzar un treball socioeducatiu amb els joves. Però també crec que avui en dia s’està fent un mal ús de la medicació: s’està donant un abús medicinal, així com un augment desmesurat de diagnòstics de nens amb trastorns mentals com el TDA. Cal assenyalar que des de l’hospital de Santa Coloma de Gramanet tenen molta cura respecte aquest tema.

Per finalitzar cal dir que el centre valora l’alternativa d’establir un treball des de casa amb visites dels professionals enlloc d’anar-hi els joves al centre. Això és un intent des de l’hospital per arribar a més joves i dissoldre la línea que pot separar l’activitat del centre amb la realitat de cada jove.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.