L'hospital de dia per adolescents.

Hola a tots i totes!!!

Avui en el blog presentem l’Hospital de dia per adolescents situat a Santa Coloma de Gramanet perquè des de fa 10 anys l’educació social té cabuda en la salut mental i és un espai on cal incidir més en la importància del nostre treball per afavorir el creixement del jove i facilitar el treball en xarxa.

Per començar a parlar del centre està destinat per a nois i noies d’entre 12 i 18 anys. S’ha de dir que fan horari d’institut i l’estada de cada jove pot ser alguns dies a la setmana o tots, depenent de la malaltia i la fase en la que estigui. Els trastorns que tenen la majoria dels joves que van són neuròtics (estades curtes), psicòtics (estades prolongades i casos més greus) i de la conducta, és a dir, d’autocontrol.

Llavors, en aquest hospital per a joves i des de la visió d’un educador social, es pretén que el noi pugui assolir una vida autònoma mitjançant l’acompanyament i amb l’humor. Considero que aquests dos aspectes són fonamentals: per una banda, l’acompanyament del que ja he parlat en altres entrades per anunciar la importància que té i sobretot la importància de fer-ho adequadament per tant que l’altre (la persona acompanyada) pugui desenvolupar-se sense haver estat influït per l’altre i sent ell mateix el creador del seu camí. D’altra banda l’humor és una eina essencial com a professional per a un mateix i per aprofitar i treballar amb les persones. L’humor ens serveix per desestressar, per entendre una situació molt dura o de feblesa i poder-li fer front un cop te’n adones del que està passant i et responsabilitzes. A més, l’humor serveix per fer riure i es pot utilitzar per enfortir un vincle. 

Més enllà de l’humor hi ha un tema que encara crea controvèrsies dins dels hospitals per a menors: la medicació. En aquest sentit he de dir que considero que la medicació en segons quin casos és primordial per poder realitzar un treball socioeducatiu amb els joves. Però també crec que avui en dia s’està fent un mal ús de la medicació: s’està donant un abús medicinal, així com un augment desmesurat de diagnòstics de nens amb trastorns mentals com el TDA. Cal assenyalar que des de l’hospital de Santa Coloma de Gramanet tenen molta cura respecte aquest tema.

Per finalitzar cal dir que el centre valora l’alternativa d’establir un treball des de casa amb visites dels professionals enlloc d’anar-hi els joves al centre. Això és un intent des de l’hospital per arribar a més joves i dissoldre la línea que pot separar l’activitat del centre amb la realitat de cada jove.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez González.

Una plaça i un grup de joves

Hola a tots i totes!

Avui en el blog, recuperem la dinàmica de l’últim dia: desenvolupar un cas problemàtic i intentar trobar una solució viable. En aquesta ocasió, parlarem sobre uns joves immigrants que es troben a la plaça principal i consumeixen drogues. Llavors des de l’Administració demanen a l’educador en medi obert que s’encarregui d’ells.

Una premissa abans de començar...

Des de les Administracions i sobretot ara que patim una crisi, demanen encàrrecs que no són positius ni enriqueixen als individus amb els que treballem: són només mesures de control o solucions per a la comunitat sencera sense mirar els interessos en petit escala. Llavors com a educadors hem de ser capaços d’interpretar aquests encàrrecs i trobar l’equilibri entre l’acompliment dels objectius establerts i el creixement de les persones amb les que treballem.

Primer de tot com a educadora aniria a la plaça per comprovar la informació obtinguda des de l’Administració i veure en primera persona la situació. En aquesta primera etapa només faria un apropament com a observadora. Si tenen curiositat en saber qui sóc vindran a preguntar.

Si no venen a preguntar m’aproparia jo, presentant-me i utilitzar la meva professió com a excusa per dir que vull realitzar un taller d’alguna cosa al barri però que vull preguntar als joves per així fer un que realment interessi i sigui útil.

A partir del taller, que pot ser més o menys educatiu, començaré a establir relació amb aquells joves i parlar sobre la seva situació familiar, educativa i altres que puguin ser importants per als joves. En aquest punt i si el context ho permet, es poden fer grups d’ajuda o crear un projecte on els joves tinguin un lloc per dir el que volen, que els inquieta, desitjos, etc. Aprofitarem aquests espais per parlar sobre les drogues fent un treball seguint la metodologia d’Energy Control i facilitant aquest recurs als joves. 

Gràcies a aquests apropaments, grupals o individuals, podem arribar a les famílies dels joves i poder realitzar un treball més comunitari parlant amb les escoles del barri i associacions per afavorir la cohesió i el coneixement dels diferents veïns de la zona.

Finalment, vull assenyalar que a més de treballar amb els que, segons l’Administració són el problema, hem de treballar a escala comunitària perquè a la plaça pot estar qualsevol i hem de fer un sensibilització dels espais comuns i establir quins comportaments són intolerables entre tots mitjançant assemblees.

Moltes gràcies i no oblidis comentar, 

Irene Antúnez Gonzá`lez.

Un parc, joves i la gent gran

Hola a tots i totes!

Avui en el blog (i fent referència a la dinàmica de classe) escolliré un cas del que s’han parlat i intentaré donar una solució al problema.

CAS: Problema al parc.
Davant d’aquesta problemàtica i com a educadora social hi ha un seguit de factors que cal tenir en compte per afavorir un bon treball:

Primer de tot cal facilitar la comunicació entre les diferents entitats per així poder realitzar un treball en comunitat. D’aquesta manera tots els recursos del barri també poden servir d’ajuda a l’hora de preparar dinàmiques al barri. Com podem fer-ho? Hem de trobar espais en el barri on aquestes entitats tinguin veu. També existeix la possibilitat d’utilitzar mitjans com les xarxes socials.

Aquests espais també són fonamentals crear-los de cara a la resta del barri per tal de que aquests se sentin escoltats i allò que diguin quedi enregistrat en actes per millorar el barri i la cohesió veïnal. Per exemple: es podria fer un grup al Facebook i sessions d’assemblees un cop a la setmana o al mes per garantir que tots poden accedir.

El segon pas és garantir espais de diàleg per a les dues parts: per separat i en comú. És a dir, per aquest cas jo trobo necessari fer una mediació on tots dos perfils puguin expressar el que senten, que volen i que poden fer ells i els altres per aconseguir els desitjos. Aquests desitjos finals han de ser consensuats en una tercera reunió on estiguin representats els interessos de joves i grans. És molt important dir que aquesta mesura és una decisió totalment voluntària per a ells perquè si hi ha coacció per part de l’educador la mediació perd el sentit que hauria de tenir.

Durant la mediació no s’ha de prendre partit en cap moment i cal facilitar la comunicació entre els joves i la gent gran. També s’hauran de dir les regles fonamentals de la mediació: el respecte per l’altre tant en respectar els torns de paraula com no insultar, faltar el respecte, pujar el to de veu, amenaçar, entre d’altres.

En tercer lloc hi faria una festa al parc (si fa bon temps i si no al centre cívic) amb menjar, música, sortejos (plantejats amb l’Associació d’Entitats del barri) i concursos amb premis. La idea amb aquesta dinàmica és que hi celebrem la resolució del conflicte i gaudim tots junts del parc.

Finalment, a banda d'aquesta activitat, trobo que és una oportunitat per continuar treballant amb el barri i la possibilitat de coneixença entre els diferents veïns.

Gràcies per passar-te i no oblidis comentar,

Irene Antúnez González.